En la presentació de l’informe La España de los 50 milllones de habitantes, el president de Foment del Treball Nacional, Josep Sánchez Llibre, va proclamar a Madrid fa uns dies que la immigració és necessària “com l’aigua que bevem o l’aire que respirem”.
Segons aquest informe –que ha encarregat el mateix Foment– d’ací a una dècada a l’Estat prop d’un terç de la població serà estrangera entre la primera i la segona generació. El president de la gran patronal catalana va recalcar que “en els pròxims anys la jubilació de la generació del baby boom deixarà prop d’un milió i mig de vacants que previsiblement hauran de cobrir els immigrants”.
Aquestes xifres no són inaudites a Catalunya, ni cal esperar gaire temps perquè a ciutats com Barcelona siguen una realitat palpable. Ni perquè les supere, com ara mateix és el cas. Tampoc és la primera vegada que el dirigent d’una patronal llança un missatge d’alarma laboral en el mateix sentit.
Justament pocs dies després la Unió Europea –amb l’únic vot contrari d’Espanya– va aprovar l’enduriment de les mesures antiimmigratòries, en la mateixa línia que fins ara ha definit l’administració de Donald Trump. El mateix president dels Estats Units ha tornat a la polèmica aquests dies al vell continent quan ha afirmat que Europa va en “una mala direcció” i que és un continent “en decadència”, liderat per persones “dèbils” que “volen ser massa políticament correctes”.
No cal ser assessor de Trump per concloure que Europa és un “grup de nacions en decadència”. Però s’equivoca l’inquiet president nord-americà quan és incapaç de veure que l’ascens que ell aconsella –el de l’extrema dreta continental– és un fet de fa uns quants anys. A tot arreu.
Aquest fenomen –l’auge internacionals dels partits ultres– provoca un fenomen paradoxal. Perquè aquestes forces proposen una política en matèria d’immigració del tot antagònica a la que recomanen les patronals a tot arreu. I encara més, a Catalunya i a Espanya, on els efectes de la baixa natalitat es deixen sentir més, fins arribar a assolir rècords mundials.
És del tot evident i palpable que l’economia catalana –i no només l’economia, sinó la mateixa qualitat de vida, de la vida quotidiana dels catalans– no pot prescindir d’aquesta mà d’obra necessària. Continuant amb les paradoxes, una bona part –si no, tots– els que clamen des dels partits o des de les xarxes borrascoses contra la immigració en fan ús i, sovint, un abús. Els que més agiten les aigües contra aquesta immigració els contracten a preus abusius en les empreses o en les pròpies llars. Sovint també, contra l’estricta normativa laboral. N’abusen amb contractacions il·lícites en privat i després carreguen contra ells en públic.
La paradoxa es fa grotesca quan la dreta més sensata –el centre dreta–, per mirar de reduir l’efecte de la fuga de vot cap a l’extrema dreta, és capaç de fer-se’n seua la retòrica més inconscient.
Aquest punt del pèndol se situa al costat contrari de la demagògia que l’esquerra –pròpia i continental– ha fet servir en les darreres dècades, des que va començar a exigir “papers per a tothom”. Qui és “tothom”? Tothom que puga superar les mars i arribe a aquesta part del món o tothom que vulga venir i que demane recursos per a fer-ho? La correcció política més inconscient evita ara reconèixer fenòmens socials mé evidents per “no estigmatitzar” persones o col·lectius que una part de la societat estigmatitza sense tantes prevencions. L’estupidesa s’encomana també a la semàntica. Un “nouvingut” no és un immigrant, ni distrau els recels que puga provocar amb tanta beatitud. Que és un “migrant” si no un “immigrant” allà on va a parar? De veres es pensen que aquests lenitius mitiguen les asprors del fenomen?
Pel que es veu –i pel que es pateix– resulta tan difícil elaborar un discurs realista i sensat, que no eludesca els inconvenients més escabrosos que comporten segons quines immigracions, com definir polítiques sensates de contractació en origen i de dissuasió d’onades immigratòries descontrolades.
La política espanyola en aquest sentit és el reflex més descarat de l’antipolítica. Ambaixades i consolats serveixen per a res més enllà d’una representació diplomàtica pomposa i caríssima?
Mentrestant, els socis de Pedro Sánchez que es proclamen més esquerra que el que més, mantenen una miopia calamitosa que no és que fomente el vot a l’extrema dreta, és que resulta pueril i als antípodes del que hauria de ser una política immigratòria ponderada.
En qüestions d’immigració sembla que els més llests entre nosaltres no saben ni com funciona el mecanisme d’un càntir.
Fa bé la gran patronal catalana quan demana un gran pacte a nivell d’Estat davant el fenomen immigratori. Però és la veu que clama al desert. Foment demostra la mateixa puerilitat quan exigeix als que ens han portat on som que rectifiquen. Ací els dirigents polítics no rectifiquen ni quan el càstig electoral és ferotge i els demostra cruelment que no saben ni per on van.
