El 1894 un relativament jove Joaquim Sorolla va fer una de les pintures que ràpidament va esdevenir referencial en aquella etapa realista del pintor valencià. Es deia –es diu– I encara diuen que el peix és car i s’hi viuen dos pescadors que n’atenen un tercer, més jove, inert, que ha patit un accident. Sorolla va prendre la idea del seu amic Blasco Ibáñez, que, de manera impagable, com solia fer en les seues primeres novel·les incloses dins el cicle valencià, havia narrat la mort al mar d’un pescador a Flor de maig. A terra, quan en van tenir notícia, la seua tia, pescatera, renegava contra tots aquells que li discutien cada dia el preu del peix. La gent ja no sap determinar-ne l’origen, però en segons quines circumstàncies podem sentir la mateixa queixa: I encara diuen que el peix és car!
Una queixa que es pot desplaçar a qualsevol altre àmbit d’allò que en diem primer sector. Una sèrie de mancances, d’errors, de malvestats, de deixadesa política i humana, ha anat desplaçant cap al residu la nostra agricultura. Començant per l’especulació urbanística i acabant per unes polítiques comunitàries, dirigides des de França, que han pretès relegar el camp d’aquesta part del continent al trist paper de residu.
Mentre la majoria dels pagesos tresquen per sobreviure a Catalunya i van abandonant amb amargura o resignació l’ofici, que era el dels seus pares i que ja no volen per als seus fills, hi ha algun àmbit on la supervivència digna podria ser possible. Una part privilegiada que treballa amb encert, per exemple, allò que en diuen agricultura de qualitat i de proximitat o una altra que es desplega en espais específics, com ara la vinya.
Aquests darrers dies hi ha hagut una certa mobilització dels sindicats del camp –com correspon al moment de la temporada– per aconseguir uns preus assumibles del preu del raïm. En el cas concret del que es dedica a la producció del vi escumós, els pagesos afirmen que el preu mitjà de cost –és a dir, benefici zero– se situa en els 58 cèntims per quilo. Alguna gran marca productora de cava està disposada a pagar-ne 75, però la majoria difícilment assumiran els 65 cèntims que els pagesos acceptarien com a raonable. Com a dada complementària, de referència impertinent, cal assenyalar que el viticultor de la Xampanya cobra de mitjana per quilo de raïm sis euros. Deu vegades més.
No cal establir comparacions que salen ferides, però sí convé recalcar que el preu que es paga pel quilo de raïm d’escumós a Catalunya està directament relacionat amb els criteris generals d’elaboració del producte i l’ambició dels productors. En els darrers anys s’ha pogut veure com un grup de cellers es van separar de la denominació “cava” per considerar que l’epítet marca un estigma de baixa qualitat allà on circula.
El “cava” és un xampany ínfim amb què s’acontenten les butxaques magres. I no. Perquè l’escumós català ni és això ni hi aspira. Almenys aquesta és la intenció d’una part dels seus productors, els que es decanten per la qualitat i no per la quantitat, i que tenen com a referència l’èxit dels vins tranquils del país. Una part que s’han agrupat a l’entorn d’altres denominacions com ara “clàssic Penedès” i darrerament, “corpinnat”, que s’han dotat de criteris d’elaboració més estrictes.
No és “el cava” allò que porta a la desesperació i a la deserció dels viticultors. És la mentalitat que un dia es va escampar per la majoria dels productors d’aquest escumós, resignats a competir amb els escumosos francesos o italians només a còpia de baix preu. I aquest baix preu afecta, en primer lloc, els pagesos, que formen l’anella primordial de la cadena productiva. Potser alguns d’ells encara es riuran de les pretensions esnobs d’alguns vinicultors. S’equivoquen. Perquè aquestes “pretensions” podrien salvar-los també a ells l’ofici.
Sense mirar cap a França, la vitivinicultura a Catalunya ha de ser un art combinat d’aspiracions, encert, ambició i talent. Si el vi tranquil a Catalunya ha trencat esquemes, reduccions i fronteres, els escumosos poden seguir-ne l’exemple, al marge de la grandària dels cellers que els produesquen. No és aquest un propòsit senzill, però és l’únic que al remat pot garantir la solidesa de cadascun dels oficis que en formen la gran cadena d’elaboració.
La creació de la denominació “corpinnat”, encara modesta en la quantitat dels cellers que s’hi han acollit i el volum total de l’escumós produït, n’és un primer pas. Però ha de considerar-se més com a símptoma d’esperança que no com a solució. Perquè el problema no és de semàntica, sinó d’actitud.
“I encara diuen que el raïm és car!”. Més que n’hauria de ser. Si, com a derivada necessària, la qualitat de la majoria dels escumosos catalans així ho justifica. No tenen –no tenim– una altra opció.
