Aquest diumenge, en un complex de golf a Turnberry, Escòcia, en un escenari que simbolitza millor que cap altre el desequilibri d’aquesta relació, s’ha escenificat una rendició europea davant dels Estats Units. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha signat un acord amb Donald Trump que accepta, sense reciprocitat, un aranzel general del 15% sobre les exportacions europees cap als Estats Units. A canvi, Europa no imposarà cap mesura equivalent als productes nord-americans. És un pacte asimètric que no només certifica la debilitat negociadora de Brussel·les, sinó que compromet greument la sobirania econòmica i la credibilitat de la Unió com a actor global.
Els defensors de l’acord en ressalten la previsibilitat i l’estabilitat que suposadament aportarà. Però cal preguntar-se: estabilitat per a qui? Les empreses europees veuran com els seus productes es fan sobtadament menys competitius al mercat nord-americà, amb un impacte particularment intens en sectors com l’automòbil, la indústria farmacèutica o l’agroalimentari. Que es presenti com una victòria que els cotxes europeus, que fins ara pagaven un 27,5%, passin a pagar un 15% és un intent desesperat de disfressar una derrota com una concessió. I que es faci sense exigir contrapartides simètriques, resulta difícil d’acceptar.
Von der Leyen ho justificava amb un argument desconcertant: “tenim superàvit, ells tenen dèficit, cal reequilibrar”. És a dir, que Europa assumeix com a legítima la lògica neomercantilista de Trump, segons la qual els dèficits comercials són una injustícia a corregir amb aranzels. Però els superàvits i dèficits comercials no són ni bons ni dolents per se: són el reflex de decisions d’estalvi, inversió i competitivitat. Si la UE exporta més que no importa, és per la qualitat i atractiu dels seus productes, no per cap trampa oculta. Assumir el relat trumpista és renunciar a explicar la realitat amb rigor i a defensar l’interès europeu amb criteri propi. I el més greu: és obrir la porta a què aquesta lògica s’imposi també en futures negociacions.
Però potser el més greu no és el contingut, sinó el precedent. Brussel·les ha donat a Trump —i al món— la imatge d’una Unió que cedeix quan se la pressiona, que negocia des de la por i la resignació. Tot això en un moment geopolític especialment sensible, amb la guerra comercial amb la Xina reactivada i la Unió intentant reduir la seva dependència energètica de Rússia. En aquest context, que Trump hagi arrencat també un compromís de compra de 750.000 milions de dòlars en combustibles nord-americans és més que una anècdota: és una victòria estratègica per als Estats Units i una derrota en autonomia per a la UE. A més, les compres d’armament nord-americà per valor de 600.000 milions addicionals, i l’obertura accelerada d’accés a mercats estratègics nord-americans, consoliden el paper d’Europa com a client subordinat, i no encaixen del tot bé amb les propostes de reforçar les seves capacitats internes.
El canvi en termes quantitatius és abismal. Segons Bruegel, abans de la guerra comercial, l’aranzel mitjà dels Estats Units sobre productes europeus era de només l’1,47%. El de la UE sobre productes americans era de l’1,35%. Amb l’acord actual, i segons les estimacions basades en el comerç de 2023, l’aranzel mitjà aplicat als productes europeus pujarà fins al voltant de l’11,6%, multiplicant per vuit les barreres comercials. És legítim voler evitar una escalada aranzelària. Ningú vol una guerra comercial. Però evitar el conflicte no ha de voler dir rendir-se preventivament ni acceptar qualsevol condició. Davant l’eventual escenari d’un aranzel general del 30%, és evident que un acord amb un aranzel del 15% pot tenir un regust de victòria. Quan el Japó va signar un acord similar amb Washington fa poques setmanes, molts a Brussel·les ja van començar a veure’l com un “model assumible”. El resultat ha estat un pacte calcat, sense innovació ni exigència, que institucionalitza la desigualtat.
Des del Tractat de Versalles que una autoritat alemanya no signava un acord tan humiliant. El pacte de Turnberry no és una mostra de lideratge europeu, sinó un reflex d’un continent que sembla haver perdut confiança en la seva pròpia força. No es tracta de fer gesticulació buida ni de buscar l’enfrontament, sinó d’entendre que la sobirania comercial és una eina de poder que cal defensar. Avui, la Unió l’ha regalat. I això, per molt embolcall institucional que se li posi, és una humiliació.
