La fórmula s’ha repetit també enguany. Quan ha arribat el moment crucial per a pactar els pressuposts de la Generalitat, Esquerra Republicana, el PSC i els Comuns reviscolen el vell projecte del Hard Rock per utilitzar-lo a discreció i a conveniència. Per fer-lo servir com a excusa, en un sentit o en l’altre, i per a llançar-lo al cap dels rivals.
Això ja va passar l’any passat, quan els tres partits van pactar els comptes del govern amb unes condicions entre els socialistes i els Comuns paradoxalment antagòniques. En resum: el PSC no els aprovava si no era amb el compromís per part del govern d’impulsar el complex de Salou i Catalunya en Comú els rebutjava si no rebia garanties d’ajornament del projecte.
El perquè que justifique una obsessió tan recurrent sobre una qüestió extrapressupostària -es tracte d’un projecte que hauria de ser finançat exclusivament amb fons privats- és un misteri de comprensió entortolligada. Se suposa que a l’hora de discutir uns comptes públics, allò que realment pot ajuntar o separar els partits que miren d’encaixar-los són exactament les partides pressupostàries, i no un àmbit que demana un altre acord polític. Però així ho ha plantejat aquests darrers anys el PSC, que de manera insistent fixa sobre la taula l’impuls al Hard Rock, a la B-40 o a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, tres qüestions que destaroten els Comuns. Tres qüestions, a més, que no depenen directament del govern de la Generalitat.
I encara així i siga com siga, l’any passat els pressuposts van trobar la majoria necessària al Parlament per ser aprovats i enguany tot fa pensar que també passaran aquest filtre necessari. L’únic obstacle que ho podria impedir seria precisament aquell que els dirigents polítics neguen sempre amb vehemència: el canvi de cromos. O el quid pro quo. És a dir, l’aprovació dels pressuposts de la Generalitat barata el suport d’Esquerra als de l’Estat o als de l’ajuntament de Barcelona. I això aquesta vegada és un obstacle perquè, tot i que els Comuns formen part del govern de Pedro Sánchez, ara la implicació no és tan directa i sentida com quan Ada Colau havia d’aprovar els seus. No és estrany, doncs, que els seus dirigents encara hagen estat més vehements contra el Hard Rock -l’ase extern de tots els colps- i hagen convertit el seu rebuig en una condició prèvia per asseure’s a negociar.
Tot plegat és grotesc. Perquè ha passat un any i el PSC no ha vist satisfeta la seua condició del 2023, i, malgrat això, ja ha anunciat que aprovarà els pressuposts del 24.
El projecte de Hard Rock és encara això: un propòsit, en tràmit administratiu, que encara no compta amb el projecte ambiental preceptiu. I ja se sap com són en aquest país els tràmits administratius… Es fa llarg esperar. L’any que ve, l’altre i fins i tot el del batre, el Hard Rock tornarà a aflorar en la discussió pressupostària. Davant l’estupefacció de la gent sensata.
