Aquesta setmana, la Comissió Europea ha presentat el primer Pla Europeu d’Habitatge Assequible, una iniciativa pensada per donar una resposta coordinada a un problema que s’ha convertit en transversal a tot el continent: l’accés a un habitatge a un preu raonable. El pla combina noves eines de finançament, una reforma de les normes d’ajudes d’Estat, un paquet de simplificació administrativa i mesures per frenar els efectes dels lloguers de curta durada en zones amb el mercat tensionat. També reforça la col·laboració amb ciutats i regions i obre la porta a una plataforma paneuropea d’inversió en habitatge social i assequible. No és habitual que Brussel·les entri amb tanta decisió en un àmbit que sempre ha estat competència principal dels estats membres; precisament per això, el moviment és políticament rellevant.
La justificació és clara: la crisi de l’habitatge ja no és un fenomen local ni un problema de grups vulnerables. És un fre a la competitivitat europea i una amenaça a la cohesió social. En la darrera dècada, els preus de compra han augmentat més d’un 60% a la UE i els lloguers més d’un 20%. Les llars de renda mitjana, els estudiants o els treballadors essencials troben dificultats creixents per viure a prop dels seus centres de treball. De fet, en moltes ciutats l’habitatge s’ha convertit en el principal condicionant de les trajectòries educatives, laborals i familiars. Davant d’aquest panorama, la Comissió defensa que la crisi té una dimensió indubtablement europea i que cal actuar a escala continental per complementar, no pas substituir, les polítiques estatals i locals.
El diagnòstic de fons és clar i conegut arreu: l’oferta no acompanya la demanda. Segons la Comissió, per equilibrar el mercat caldria afegir cada any unes 650.000 unitats d’habitatge a la construcció anual existent, que ronda els 1,6 milions d’unitats. El cost d’aquest dèficit estructural supera els 150.000 milions d’euros anuals. Alhora, des del 2021 els permisos d’obra han caigut més d’un 20% i els lloguers de curta durada han crescut un 93% des de 2018, incrementant la competència pels habitatges disponibles i pressionant encara més els preus.
És en aquest context que Brussel·les proposa dues línies estratègiques. La primera és desencallar l’oferta, millorant la productivitat del sector i reduint traves administratives. El pla europeu inclou un paquet de simplificació que vol ajudar els estats i els municipis a revisar codis urbanístics, permisos i procediments que avui fan que un projecte tardi anys a materialitzar-se, com ja hem analitzat en anteriors ocasions. També promou mètodes de construcció més industrialitzats i circulars, així com la formació de la mà d’obra a través de la New European Bauhaus Academy.
La segona línia és ampliar els instruments financers públics, i aquí hi ha el canvi més significatiu: la proposta de revisió de les normes d’ajuts d’Estat per incloure una nova categoria d’habitatge assequible, exempta de notificació i sense límits de compensació. Fins ara, el suport públic es concentrava sobretot en l’habitatge social per a llars vulnerables, però una part creixent de la població queda atrapada en una zona grisa: no compleix els requisits estrictes de l’habitatge social, però tampoc pot assumir els preus de mercat. La nova figura d’habitatge assequible pretén donar resposta precisament a aquest segment intermedi i permetria als estats membres impulsar projectes a gran escala amb menys restriccions administratives. En un mercat on el problema principal és la insuficiència crònica d’oferta, flexibilitzar els mecanismes de finançament públic és essencial per activar inversions que, ara mateix, simplement no es produeixen.
El pla també afronta l’impacte dels lloguers turístics en les zones tensionades. La regulació europea que serà aplicable el 2026 obligarà a registrar els amfitrions i a compartir dades amb les autoritats, i el 2026 la Comissió proposarà un nou marc legislatiu que donarà més capacitat d’actuació als municipis. A més, mobilitzarà fins a 10.000 milions addicionals a través d’InvestEU i crearà una Plataforma Paneuropea d’Inversió que vol canalitzar fins a 375.000 milions d’euros en habitatge social i assequible fins al 2029.
Cap d’aquestes mesures substitueix la responsabilitat que tenen governs i ajuntaments. Però la magnitud del repte obliga a superar límits nacionals que avui frenen la capacitat d’invertir, innovar i regular. La UE no construirà habitatges, però pot desbloquejar recursos, simplificar normes i crear incentius perquè ho facin els qui tenen competència directa. És, en definitiva, una forma de política industrial aplicada a un bé bàsic: si volem mercats de l’habitatge menys disfuncionals, cal actuar sobre l’oferta. I això, per primera vegada, ja forma part explícita de l’agenda europea.
