Pedro Sánchez ha anunciat –Sánchez és el president dels anuncis– la creació d’un “fons sobirà espanyol” que mourà fins 23.000 milions d’euros en recursos públics i privats amb l’objectiu de finançar la construcció de 15.000 habitatges anuals. No es pot negar que és un bon anunci, encara que suscita moltes preguntes. Se’n pot criticar, en primer lloc, l’autobombo excessiu. Un excés que es fa ben palpable amb el mateix nom del fons: Espanya creix. España y yo somos así, señora, y crecemos.
En segon lloc convindria definir bé què entén el govern espanyol per un fons sobirà, perquè l’artefacte pot acabar assemblant-se com es pareixen un ou a una castanya si el comparem amb altres fons sobirans, que bàsicament són instruments d’inversió o especulació internacionals.
Finalment, en tercer lloc, caldria que les administracions –encara més, els governs– apamaren molt –sobretot pel que fa als terminis i a l’abast– totes les grans propostes públiques que generen una certa expectació, però que després quedaran contrastades amb la realitat de l’administració pública, que força uns terminis llarguíssims i genera unes complicacions burocràtiques que acabarien desesperant el sant Job.
Aquesta mateixa setmana, a un nivell molt més raquític, el president de la Generalitat, tot just incorporat després de la seua baixa, va anunciar, també a bombo i platerets, un acord amb el bisbat de Tarragona, que cedeix al govern una quantitat no concretada de solars per construir-hi habitatge públic. De quants solars parlem?
Fa tota la impressió que els governs –locals, nacional o estatal– juguen al Si l’encerte, l’endevine, en tot allò que afecta la promoció d’habitatge públic i al foment del lloguer més accessible.
D’un costat, anuncien, encadenen i multipliquen tot d’iniciatives que per ara s’han demostrat insuficients o fins i tot contraproduents per generar allò que busquen. El paradigma de bestiesa perjudicial van les condicions que l’ajuntament de Barcelona va imposar als promotors immobiliaris sota el mandat d’Ada Colau. El 30 per cent de la cada nou projecte ha dissuadit i arronsat la iniciativa privada, que és qui n’ha d’empomar l’exigència. Hi ha anuncis i ordenances que podrien resultar productius i n’hi ha que són del tot contraproduents. Ni l’encerten ni l’endevinen. El govern municipal de Jaume Collboni encara no se n’ha desempallegat, per cert.
De l’altre, desperten expectatives que després la realitat desmenteix o allarga tant en el temps, que els hipotètics beneficiats no se’n senten. Més aviat arriben a la conclusió que els prenen el pèl. I és en aquestes aigües frustrades on pesca l’extrema dreta, que aborda amb contundència verbal problemes que per als altres semblen complexíssims i eterns.
Potser el fons sobirà de Pedro Sánchez, que busca combinar l’impuls públic amb la iniciativa privada, però que no se sap quin abast real en països com Catalunya i en ciutats com Barcelona, ha entès finalment quina ha de ser la pedra filosofal de l’assumpte. Si es pressiona extremadament el sector privat, el resultat serà galdós. Si se’l motiva, potser qui ho faça podria arribar a sortir-se’n. Amb totes les condicions i els controls que calga.
I siga com siga, convé evitar generar falses expectatives i explicar a les clares quin abast real previsible tindrà cada iniciativa i quant de temps requerirà per fer-se efectiva.
