Fa tres dies que Estats Units i Israel van engegar una nova campanya militar contra el règim iranià. Els mercats internacionals han reaccionat amb volatilitat, atès que l’Iran és un país d’una importància cabdal pel que fa a la producció i a la distribució d’hidrocarburs. El preu del petroli ha pujat vora un 8% i el del gas natural, un 6%, en resposta a les incerteses sobre quants vaixells exportadors podran sortir de la regió durant els mesos vinents per abastir la demanda global d’energia. Les accions i reaccions dels dies vinents determinaran els costos de l’energia als quals haurem de fer front enguany.
La llibertat de navegació és la principal incògnita que causa volatilitat als mercats, perquè gran part de les exportacions globals de petroli i de gas passen pel golf persa i podrien ser bloquejades per l’Iran. Països com l’Aràbia Saudita, Iraq, els Emirats Àrabs, Kuwait i Qatar depenen de la llibertat de pas per a poder exportar a la resta del món. A l’altra banda del golf persa hi ha la via més ràpida d’accés al Mediterrani (i, per tant, a Europa), que és la Mar Roja. El règim Houthi del Iemen, aliat de l’Iran, ja va bloquejar-ne l’entrada uns mesos enrere, i ara podria tornar-ho a fer. Si aconseguissin frenar el trànsit marítim, el preu de l’energia es podria disparar. Tot dependrà de la capacitat dels Estats Units i de la dels seus aliats per evitar un bloqueig i permetre que els països de l’Orient Mitjà continuïn exportant petroli i gas amb normalitat.
Un altre factor fonamental serà si la guerra deixa de limitar-se a l’eliminació d’objectius majoritàriament militars i la infraestructura energètica comença a ser un objectiu més habitual dels míssils i dels drons. Fins ara, s’ha imposat la lògica de la destrucció mútua assegurada: ningú vol ser el primer a destruir la indústria de l’enemic, perquè sap que la seva pròpia indústria és vulnerable als seus atacs. Si aquest equilibri es trenqués, les conseqüències per a l’economia mundial serien més greus a llarg termini. En comparació al bloqueig de vaixells que descrivíem abans, la destrucció de plantes de producció condemnaria els països de la regió a no poder produir hidrocarburs durant mesos fins que es reconstruïssin. Les notícies d’última hora indiquen que la planta de gas natural de Qatar, responsable del 20% de la producció mundial, ha decidit tancar per un atac iranià. Caldrà estar pendents de la severitat d’aquest atac i de si això podria suposar una escalada de tensions que acabi desembocant en una destrucció d’infraestructura més general.
Finalment, és important comentar l’impacte que podria tenir un canvi de règim a l’Iran. Si les operacions militars condueixen a un govern persa aliat d’Estats Units, el país s’alliberaria de les sancions actuals i començaria a rebre inversió internacional. Tenint en compte que l’Iran és el segon país amb més reserves de gas natural (després de Rússia), l’augment de la producció, que segons les estimacions de la US Energy Information Administration podria ser del 100% en un parell d’anys, donaria aire fresc als mercats internacionals i tibaria a la baixa el preu dels hidrocarburs. De retruc, també rebaixaria els costos de generació d’electricitat, que es determina en gran part per la producció en centrals que fan servir gas natural. Podríem trobar-nos en la situació que una operació militar organitzada i pagada pels Estats Units i Israel acabés repercutint positivament en el potencial industrial europeu.
Totes aquestes qüestions són, a hores d’ara, obertes i les notícies de les hores vinents es veuran reflectides en els mercats internacionals immediatament, en anticipació de les condicions futures. Per tant, caldrà parar-hi atenció per poder planificar tant les polítiques públiques d’energia i transport com les decisions empresarials i de consum privat a casa nostra. El temps sempre acaba demostrant que no som aliens al que passa a la resta de món, i que ho vulguem o no, la geopolítica té implicacions directes en el nostre dia a dia. Fins i tot en el moment d’engegar una rentadora o d’anar a omplir el dipòsit.
