La premsa -la vella i la nova, la de tota la vida i la de la vida digital- no és una referència que calga llegir com el catecisme. Potser en algun moment això va ser així. Abans de la guerra del 36 en aquesta part del món bona part de les capçaleres diàries era de partit. No se n’amagaven i els lectors la consumien i la difonien com una parròquia devota. La dictadura va trastocar aquest model de fe i la premsa del règim mai es va guanyar la confiança absoluta ni entre els mateixos franquistes. Les manipulacions eren massa evidents.
Durant el tardofranquisme, la transició i els primers anys del que va venir després una certa premsa va recuperar la confiança d’uns certs lectors. Eren diaris que a Madrid en deien “de sobaquillo”, perquè els seus lectors la brandaven sota l’aixella com un mascaró de proa. Des de Triunfo, passant per Cambio 16 o Diario 16, fins a El País. Angelets! Angelets, els lectors, perquè aquesta premsa no estava controlada per l’Estat, però tenia també els seus interessos i la seua línia editorial, que òbviament, sovint en condicionava els comportaments. Només cal preguntar-se per què Juan Tomás de Salas -l’editor de Diario 16– va despatxar-ne el director, Pedro J. Ramírez, després de l’entrevista amb ETA. O per l’enorme complicitat d’El País i del seu director, Juan Luis Cebrián, amb el govern de Felipe González en el cas concret de Banca Catalana. I amb quasi tots els altres.
Aquella confiança també ha anat diluint-se i ara són pocs els mitjans que aconsegueixen un fervor absolut dels lectors. Els que el tenen, malament. La coincidència entre premsa i secta de vegades és descarnada.
En general, el quart poder ara no és tant poder pel que fa a la influència i, a més, pateix un desgast continu des de sectors crítics, opositors ideològics, líders de les confraries de la conspiracionitis o franctiradors apostats a les xarxes socials. I malgrat tot, amb saviesa, coneixement, mesura i contrast, interpretar-la -interpretar els continguts de la premsa- encara és un bon sistema per a equilibrar els excessos i les misèries dels altres tres poders.
Però, què és premsa exactament ara mateix? El concepte s’ha dessacralitzat, s’ha difuminat i s’ha ampliat en les darreres dècades sense límits. Premsa pot ser tant algú que treballa sol al món digital com grups efímers que miren de traure a la llum informació que d’altres rebutgen per interès.
Siga com siga, la premsa encara és útil i necessària. Encara que calga espigolar, destriar i desbrossar qui se’n pot adjudicar el títol. I també què diu. De vegades la veterania en la difusió d’informació no converteix els que se l’adjudiquen en premsa. Però també és excessivament arriscar decidir qui n’imparteix la categoria.
En tot cas, Gotham City Research pot ser qualsevol cosa menys premsa. El seu impulsor, Daniel Yu, es considera un “justicier”, “un lluitador contra el frau”, del qual diu que va ser víctima. Per això va aprofitar el nom de la ciutat de Batman, una tria que els editors del personatge haurien d’haver portat als tribunals, igual que van fer amb l’escut del València Club de Futbol. L’empresa es defineix com una “firma d’anàlisis”. Uns altres -molts- la titllen, però, de “fons oportunista i especialista en posicions curtes”. És a dir, un fons que adquireix accions d’empreses per a tercers, se les ven al preu del moment, per després desprestigiar-les, fent-ne caure el valor en borsa i tornar-les a comprar més barates. Si l’empresa es recupera, tacada doble: els guanys de la primera venda i les mateixes accions en la recompra.
La primera gran acció de Gotham -l’atac a Gowex- li va donar una gran notorietat. Els informes que va fer públic sobre aquesta empresa -que va fer circular gota a gota- es van confirmar tots. Gowex va fer fallida i el seu responsable -Jenaro García- va acabar en la presó. Però els atacs posteriors de la justiciera ni són tan clars ni s’han pogut demostrar.
Podria ser, doncs, que, després d’un primer gran impacte que els va donar influència i credibilitat, els foscos responsables de Gotham City Research ara es dediquen a afavorir els seus interessos amb el suport involuntari d’uns accionistes -els de les empreses auditades- excessivament prudents, càndids o porucs, que en sacralitzen les informacions a costa de companyies que no s’ho mereixen.
Són molts els analistes que trauen importància a l’informe de Gotham sobre Grifols i que alerten que tot això ja era sobradament conegut. En tot cas, només comenten que caldrà esperar per veure si es demostra que la farmacèutica catalana arrossegava també alguna irregularitat fins ara no detectada. Mentrestant, la denunciant ja ha aconseguit deu milions d’euros de beneficis només amb la caiguda borsària provocada per la publicació de la presumpta investigació.
Com es pot considerar premsa -o defensors dels valors que caldria atribuir a la premsa- algú que trau benefici directe i ràpid de la pròpia informació?
Els lectors de Batman -o aquells que han vist la magnífica trilogia de Christopher Nolan- ja saben que Gotham és una ciutat massa fosca. Gens fiable per a ningú.
