Glovo ha estat una cosa perillosament a prop de passar. A força de pagar multes i aprovisionar centenars de milions en balanços, la start-up de serveis digitals per excel·lència semblava a punt de sobreviure a tots els atacs judicials i reguladors. I a més, de fer-ho per la tele. La companyia no ha aguantat la mirada de la justícia i s’ha acabat rendint, cert; però no sense abans colar-se, com un cuc, als costums de consum d’una munió d’usuaris. Uns usuaris que, a força de fer pitjades a la pantalla del seu mòbil, perceben el mecanisme com un d’automatitzat. El tan repetit “un dia ens vindrà a casa un dron amb la comanda” és només qüestió de grau: els riders, per a empresa i client, ja són robots. Que la raó hagi acabat imposant-se sobre els taurons d’Òscar Pierre, doncs, no és un símptoma de progrés; ans al contrari. Ho és de conservació -de conservadorisme, si volen-. Haver doblegat el braç del tentacle de Delivery Hero és, en paraules del savi, “el gest pel qual aquells que viatgen al tren activen el fre d’emergència”.
L’economia de plataformes pot molt ben ser una solució legal i funcional per alguna mena de treballadors: precària, sí; insultantment inestable, com gairebé tot en aquesta vida. Fins i tot pot ser un aliment per a l’esperit: el treball per a un servei, un bé, un benefici per a altri, sense intermediació alguna del capital. Jo faig, tu pagues; cadascú a ca seva i Déu a la de tothom. Glovo, però, era una trampa al nucli mateix de la descentralització: el treball completament autònom paga poc, és patidor; però, potencialment, no és gens alienant. Pierre va trobar -ell, mestre- la manera d’aconseguir el pitjor dels dos mons. Els milers de kilòmetres de distància del producte de la feina, el descontrol sobre la pròpia vida, sí; però tot plegat sota el ferro solipsista del món digital. El treball assalariat serà moltes coses, però no és servitud. Glovo podia haver estat un canvi de paradigma -un de terrible-: de vendre el temps, de vegades molt de temps; a vendre-ho tot.
Haver tombat Glovo és, doncs, una d’aquelles victòries que no és tanta victòria quan hom ho pensa. El fre d’emergència del tren descontrolat que és el capitalisme de plataformes s’ha activat molt i molt tard, i la locomotora ja penja del penya-segat. I ja va bé, perquè el fons del precipici fa molta més por que les vies: les aplicacions de delivery, en els seus termes d’abans, eren el globus sonda -potser d’aquí el nom!- dels especuladors que ja hi són a la cerca de formes noves i disruptives de fer calés de la feina dels altres. Glovo, Deilveroo i derivades eren, en la seva forma més pura i desregulada, una evolució del rendisme; La Cosa de John Carpenter després de fugir de la base antàrtica. Haver-los tancat al gel els deixa fora de joc, correcte. Però quan girem el cap, la resta de feres encara hi seran.
Sí que és cert que haver-los guanyat, a aquests en concret, serveix per guanyar temps, agafar una mica d’aire. Generalitzar les formes que Pierre portava sota el braç era l’adeu definitiu a la normalitat de les relacions modernes entre treball i capital. Una norma precària, inestable, freda; però una que permetia petits bocins de vida. Amb la puntada de peu a les plataformes digitals, però, aquesta colla s’ha trobat en un destret: els models de negoci parasitaris del segle XX, els diversos formats de diners per no res que han pagat tants cotxes i viatges a Bali, es van esgotant. El treball sota demanda era the next big thing, el principi rector nou dels qui volen beneficis sense aixecar-se de la cadira. Però ara -per un cop, amb optimisme- les seves velles fórmules moren, i s’ha mort les noves al bressol. El buit que deixa la gig economy el pot ocupar una altra novíssima estratègia de creació de valor per als shareholders, és clar. Però també hi poden néixer monstres: el Sindicat de Llogateres, Riders x Derechos, las Kellys… El blitz de la nova economia no ha estat prou ràpid, i el treball s’ha organitzat abans que no s’hagin pogut instaurar com a sentit comú. S’ha activat el fre d’emergència i el maquinista ha sortit per la finestra. Ara el tren és nostre, i no segueix les ordres de l’estació.
