La Gran Recessió dels anys 2008 a 2010 va suposar un cop fort per a diverses economies europees. Espanya, amb la seva enorme dependència del mercat immobiliari i una de les majors bombolles de construcció del continent, va veure com col·lapsaven els sectors econòmics relacionats amb l’obra nova, seguit del col·lapse del sistema de caixes i d’un rescat bancari traumàtic. A més, juntament amb Grècia i Portugal, els seus elevats nivells d’atur, baixa productivitat i alt endeutament van generar escepticisme sobre la capacitat de retornar el deute en el nou escenari de recessió, la qual cosa va desencadenar la famosa crisi de la prima de risc: els mercats no creien que aquests països poguessin retornar els deutes i en conseqüència el tipus d’interès del deute per poder col·locar-lo i cobrir el seu risc percebut esdevenia extraordinàriament alt. Tot just quan es començava a encarrilar la situació després d’aquesta gran crisi, amb una recuperació lenta i traumàtica, la Covid va tornar a complicar el panorama macroeconòmic, si bé la ràpida reacció dels bancs centrals amb injeccions indiscriminades de liquiditat per compensar la recessió van permetre evitar trencaments estructurals. Aquella actuació no va ser gratuïta: quatre anys després, encara lluitem per mantenir la inflació sota control, si bé fa de mal dir quines haurien estat les conseqüències en cas d’haver executat una resposta monetària més ortodoxa.
Per esgotament de tots, a la crisi de la Covid va seguir el conflicte derivat de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. Si bé totes les guerres tenen conseqüències econòmiques sobre el continent afectat, aquest conflicte ha tingut un impacte especialment capil·lar sobre tots els països europeus a causa de la dependència energètica de la major part del continent sobre el gas procedent de Rússia. En aquesta ocasió el dany tampoc ha estat homogeni dins de la Unió Europea: ha afectat de forma particularment dura a Alemanya, no només per la seva especial dependència del gas d’origen rus (com també era el cas d’Itàlia) sinó per disposar d’un PIB on la indústria gasintensiva té un protagonisme rellevant: fabricants de productes químics com el gegant BASF, metal·lúrgia relacionada amb el fort sector automobilístic… són sectors que no ho han tingut fàcil per minimitzar la seva gran dependència del gas amb agilitat, i tampoc ha resultat senzill a nivell agregat buscar fonts alternatives a preus competitius, atès que totes les alternatives al Nord Stream passaven per l’arribada de gas liquat i la seva posterior regasificació. Les conseqüències han estat inevitables: un PMI (Product Manufacturing Index, un indicador que mesura la producció industrial agregada d’un determinat país) negatiu durant un període prolongat, grans pujades de costos industrials amb pèrdua de competitivitat respecte d’altres geografies, i inevitablement, recessió econòmica del país.
L’opinió mediàtica econòmica ha qualificat a Alemanya darrerament com al malalt d’Europa – una grip que previsiblement requereix un tractament a llarg termini que passa per una certa recomposició del seu teixit productiu amb substitució de fonts energètiques, canvi de sectors productius més gasintensius per d’altres que no ho són tant, i una correcció a la baixa dels volums produïts en conjunt. Així les coses, amb alguns actors encara convalescents del cop dur de la crisi immobiliària i d’altres encara ingressats pels problemes recents com Alemanya, els mercats financers han rebut amb preocupació que potencialment França es pugui afegir a la ja llarga llista de problemes europeus. Les eleccions europees van concloure amb uns resultats extraordinàriament bons per la ultradreta populista liderada per Marine Le Pen, fet que va propiciar la convocatòria d’eleccions anticipades per part d’Emmanuel Macron i han convertit en ‘probable’ un potencial ascens de la ultradreta al govern. Això ha fet que els mercats hagin fullejat el programa econòmic associat a aquesta possible nova etapa, enduent-se un ensurt important: si s’executés el seu programa econòmic, el dèficit francès passaria del ja desastrós 5% anual a un extraordinàriament dolent 8,5% del PIB, i el cost de les mesures proposades s’estima en 101.000 milions d’euros, una xifra que trencaria en mil bocins qualsevol intent d’aproximar els ingressos i les despeses al pressupost públic francès.
La resiliència del projecte europeu i de l’economia de l’Eurozona en conjunt ha demostrat ser alta, però quants països poden estar simultàniament immersos en problemes econòmics greus? I, particularment, pot Europa aguantar al mateix temps esquerdes a les principals columnes econòmiques del continent – França i Alemanya?
