Mesos després de l’impacte econòmic de la pandèmia del Coronavirus, es va produir una inusual alineació d’interessos entre els països membres de la Unió Europea per emetre el primer paquet de deute mutualitzat de la història de la Unió: el que hem conegut com a fons Next Generation. La definició és important perquè, en un context polític i econòmic tan volàtil, aquests més de tres anys que han passat des del moment en el qual es va definir la recepta del Next Generation han fet que s’oblidi que estem parlant d’una emissió de deute, i que, per tant, aquests fons s’hauran de tornar. No només això, sinó que la quota que correspon retornar a cada país ja està definida – en conseqüència, la política intel·ligent consistiria a treure tot el suc possible a aquest esquema de finançament per intentar que a Espanya es generés molt més retorn a partir d’aquests projectes que no pas el que costarà la devolució del deute.
Lamentablement, no ha estat així. El grau d’execució dels fons europeus a Espanya és de tan sols el 30%, mentre que a Itàlia és del 58% i a França del 76%. Amb menys d’un terç del pressupost original repartit quan queda menys de la meitat del període per concloure el programa (dos anys), sembla difícil que s’arribi a completar els objectius previstos. Addicionalment, l’accés a la totalitat dels fons que toquen a cada país està condicionat al compliment de determinades reformes estructurals en diverses fites, cosa que Espanya està incomplint i podria desembocar en la pèrdua d’accés a alguns trams del programa.
Davant d’aquestes dades nefastes, és imprescindible preguntar-nos per què està descarrilant el repartiment de fons.
En primer lloc, pesa l’etern plantejament de l’administració espanyola pel qual els aspirants a finançament públic són potencials estafadors que intenten trobar qualsevol esquerda per abusar del sistema. Tot i que certament el grau de picaresca a Espanya és superior a altres països, caldria plantejar-se si el nivell de control infinit que pretén tenir l’administració sobre l’execució d’aquestes ajudes és realista: des d’exigir tres pressupostos per a cada epígraf superior a 15.000€ (parlem de projectes que en alguns casos assoleixen els vuit dígits; per tant, amb centenars d’elements que en formen part), demanar que cadascuna de les factures de proveïdors incorpori el número d’expedient de la subvenció, exigir certificats notarials, avals… no només desincentiva els programes sinó que col·lapsa tant l’administració de les empreses que han fet el pas com la mateixa administració pública, incapaç de digerir tal nivell de documentació.
Tampoc hi ajuda l’evident intenció d’alguns alts càrrecs implicats en l’execució d’aquest programa de crear una espècie de gimcana per arribar al premi final de la subvenció, potser per la por inicial que el nombre d’empreses aspirants fos molt major als fons disponibles, cosa que no ha acabat essent així. Aquesta cursa d’obstacles ha tingut episodis tan interessants com els requisits d’informació en ple agost amb cinc dies naturals (no hàbils – naturals) per respondre, les sol·licituds de documents notarials un 28 de desembre amb termini màxim de lliurament pel 2 de gener, les reunions per resoldre qüestions formals amb format només presencial i a Madrid, l’exigència d’avals milionaris, l’obligació de presentar auditories ambientals i financeres ad-hoc…
Finalment, les pulsions del sector públic han acabat estirant una part notable del finançament cap a qüestions que res tenen a veure amb l’increment del valor afegit i la productivitat a través de la digitalització i sostenibilitat, convertint-ho en una espècie de “Pla Zapatero 2.0”. El nombre d’Ajuntaments que han passat projectes de millora d’asfaltatge, voreres i poliesportius es compta a centenars, i fins i tot els espectadors de Masterchef a la carta veuran el logo dels fons Next Generation a l’inici de transmissió, atès que els fons han servit per pagar l’aplicació de RTVE per als televisors intel·ligents.
Tot plegat ha tensat tant l’entorn polític responsable dels fons europeus fins al punt que va passar per damunt del Director General d’Indústria i s’ha provocat la dimissió de les dues persones que encapçalaven el repartiment de fons, amb la tercera i actual responsable dient tot just fa uns dies que té la intenció de fer també un pas al costat. Algú intentarà redirigir la situació, si no és massa tard?
