Els físics expliquen que els gasos tenen la capacitat d’ocupar tot l’espai d’un recipient a causa d’un fenomen teoritzat sota la “teoria cinètica de la matèria”, a diferència dels líquids o els sòlids, que tenen volums donats. Aquest fenomen és força fascinant: podem tenir un petit recipient ple d’hidrogen i, si el traslladem a un recipient de major dimensió, l’hidrogen s’expandirà també fins a omplir-lo.
Les finances públiques espanyoles semblen obeir a la mateixa teoria. Després de la gran recessió de 2008 a 2010 i la lenta recuperació posterior, tot just a partir de 2017 es començava a obrir el debat de reduir el dèficit públic i tornar a un cert ajust entre ingressos públics i despesa pública. El xoc de la pandèmia va fer saltar aquesta discussió pels aires, tot forçant de nou un escenari d’enorme dèficit públic (és a dir, major despesa pública que ingressos públics per impostos) que es cobria amb emissions massives de deute. Amb aquests antecedents, un escenari inflacionari semblava una oportunitat d’or per al tresor públic: l’astronòmic deute que havia contret de sobte es diluïa en baixar el valor de la moneda, i augmentava fortament la recaptació pública. De fet, l’Estat va optar per aprofitar-se al màxim de la conjuntura, prenent decisions com no deflactar l’IRPF – és a dir, va incrementar el pes proporcional dels impostos sobre la renda perquè no es van ajustar els trams de l’IRPF a l’evolució del poder adquisitiu real de tots nosaltres.
El resultat ha estat un brutal increment del 27% dels ingressos públics no financers, entre els quals trobem tots els impostos, que han generat un ingrés extraordinari per a l’Estat d’uns 32.000 milions d’euros atribuïble a la conjuntura inflacionista. Tot i un increment superior al 20% de la recaptació d’impostos, 2022 i 2023 tancaran també amb un dèficit públic que els analistes situen entre el 4% i el 5%, xifres encara pitjors que les de 2019, abans de la pandèmia. Com és possible que augmenti la recaptació per impostos en més del 20% i alhora hi hagi (encara) un dèficit públic superior al 4%, similar als anys anteriors? La resposta és que una part significativa d’aquesta recaptació extraordinària ja s’ha gastat; per exemple, en una espectacular pujada de les pensions superior al 8%, molt per sobre de l’augment mitjà dels salaris; en subvencionar la gasolina i en altres polítiques contrainflacionàries amb major o menor encert.
Aquesta situació no només és una gran oportunitat perduda per corregir el greu desequilibri de les finances espanyoles – és quelcom pitjor. Tot apunta al fet que la inflació d’aquests darrers anys té un fort component d’oferta: el cost de l’energia era puntualment prohibitiu per culpa de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i els incidents relacionats amb el conducte Nord Stream que tots coneixem bé. Aquesta situació és transitòria, igual que el cost elevat del transport marítim de contenidors. De fet, ja fa mesos que s’observen signes de recuperació en els costos de matèries primeres i energia. En aquest escenari, tot fa pensar que els preus retrocediran de forma més o menys ràpida, a diferència d’altres períodes inflacionaris del segle XX on la inflació no era deguda a un problema d’oferta sinó a un excés de demanda. Si retrocedeixen els preus retrocedirà la recaptació per IVA de forma automàtica, com també ho faran els beneficis empresarials en termes absoluts i, per tant, la recaptació per Impost de Societats. Quan això passi, l’augment de les pensions del 8% i altres partides pressupostàries no podrà fer marxa enrere – dit d’una altra manera, no haver aprofitat l’escenari d’alta inflació transitòria per quadrar ingressos i despeses públiques aboca a dèficits públics encara més alts a mitjà termini, un cop superada la circumstància puntual.
Falta un altre ingredient per completar l’anàlisi: els tipus d’interès. Quan els Bancs Centrals augmenten els tipus d’interès per frenar la inflació, no només pugen per als particulars en forma d’hipoteques més cares sinó que també pugen per al cost del deute públic. Si en un punt de màxima recaptació per impostos encara s’està generant deute públic a uns tipus d’interès molt alts, quan la inflació es relaxi i redueixi la recaptació pública caldrà emetre encara més deute davant la incapacitat de reduir les despeses. És difícil imaginar de quina manera es podrà digerir aquest deute públic. Però tot té un costat positiu: almenys aquesta gestió irresponsable de l’equilibri pressupostari públic haurà servit per consolidar l’atractiva bossa de votants pensionistes.
