“Durant massa temps hem viscut amb la idea que l’economia funciona sola i que no hem de fer gran cosa per continuar avançant. Es tracta d’una percepció falsa”. Aquestes van ser les paraules de Christian Sewing, director general del Deutsche Bank, a una trobada econòmica d’alt nivell a Alemanya on tots els focus estaven posats a les creixents dificultats del país per fer front a la fi de l’energia barata, un dels principals pilars de competitivitat sobre els quals es fonamentava el seu model d’indústria manufacturera altament exportadora. La rellevància d’un abundant i competitiu flux de gas provinent de Rússia per al model econòmic alemany s’havia infravalorat: només ara que aquest privilegi s’ha esvaït i aflora la sorpresa sobre l’enorme cràter que ha generat sobre la salut econòmica del país apareixen algunes dades espectaculars, com que la planta del gegant químic BASF al sud de Frankfurt consumia més gas que tota Suïssa junta. La manufactura alemanya suposava un 19% del valor afegit brut del país; en contrast, al Regne Unit és de tan sols un 9% i als Estats Units d’un 11%. Les exportacions suposaven un 47% del PIB alemany, una xifra que és del 29% al Regne Unit i a França, i del 20% a la Xina.
Alemanya vivia en una còmoda inèrcia positiva. A banda d’estar regada amb energia competitiva, gaudia dels avantatges de l’euro com a moneda única que li permetia un enorme balanç exportador positiu, tot evitant una apreciació del tipus de canvi. Acabada aquesta inèrcia, el país es troba en un cert estat de xoc que ha d’evolucionar de la incredulitat inicial cap a l’ambició de traçar un nou full de ruta, un projecte de país que en permeti recuperar la competitivitat sense dependre en excés de la indústria intensiva en energia. “Necessitem un cafè”, deia fa uns dies el ministre d’hisenda alemany, Christian Lindner, com a metàfora de la letargia estratègica que viu el país i que els impedeix prendre decisions ràpides i valentes per redirigir el rumb estratègic.
La situació d’Alemanya ens regala una poderosa lliçó per a tot Europa, però especialment interessant per Catalunya: la inèrcia positiva eventualment s’acaba. Com deia el directiu Sewing entre línies, la competitivitat dels països no funciona sola i es pot esvair perquè vivim en un context canviant.
Catalunya, igual que Alemanya, ha gaudit d’una certa estabilitat i abundància en la disponibilitat d’energia competitiva. Les nuclears d’Ascó i Vandellós han abastit d’electricitat relativament barata i estable durant dècades, però tenen la llicència de defunció escrita pels voltants de 2030. La inèrcia del país que s’ha acomodat en pensar que no té cap problema de disponibilitat energètica ha portat a una arrogància col·lectiva per la qual cap projecte d’energies renovables és prou pur ni prou bo. És per això que s’ha assolit poc més d’un 14% de penetració de renovables al tancament del 2023 mentre que la mitjana espanyola (incloent-hi Catalunya) és superior al 60%, i seria superior al 70% excloent-hi Catalunya. També Catalunya, igual que Alemanya, ha viscut de renda de l’explotació de les grans empreses que es van implantar i créixer durant els anys noranta. Però quan aquestes empreses tanquen (plantes de BASF i altres indústries intensives en energia a Alemanya; Sony, Nissan, Danone a Catalunya) aflora el problema del fet que les facilitats, agilitat i il·lusió amb la qual es van possibilitar aquelles inversions no es pot replicar avui dia amb noves oportunitats perquè el context regulador i fiscal s’ha convertit en un mar de requisits i condicionants difícil de surfejar.
Alemanya està patint i ho tindrà difícil per sortir de l’atzucac estratègic on es troba. Tot i ser una situació traumàtica per ells, estan fent el diagnòstic correcte. A Catalunya, a diferència d’Alemanya, encara no tenim un conseller que surti a dir que ens fa falta un cafè per despertar i deixar de donar per fet que la inèrcia positiva de la qual hem gaudit les darreres dècades continuarà indefinidament.
