El passat 30 de setembre va ser el darrer dia d’operació de la central tèrmica de Ratcliffe-on-Soar, Nottinghamshire, al Regne Unit. D’entrada pot semblar quelcom no especialment noticiable, però si tenim en compte que es tracta de la darrera planta de generació elèctrica mitjançant carbó que encara estava activa en terres britàniques, la rellevància històrica és evident. El cessament de la seva activitat suposa posar fi a 142 d’història de generació elèctrica amb aquesta tecnologia al Regne Unit. Així, el país de la revolució industrial, on el carbó va tenir un paper determinant, diu adeu a la generació elèctrica amb la tecnologia més contaminant de totes les disponibles.
El carbó és encara avui dia la principal font de generació elèctrica al món, quelcom rellevant si tenim en compte que dos terços del consum mundial de carbó va destinat a la generació elèctrica, mentre que al voltant del 30% és consumit pel sector industrial. La Xina és responsable de més de la meitat de la demanda global de carbó. Per contra, la demanda de carbó per part de les economies avançades ha patit una dràstica caiguda des de principis de segle, passant de la meitat a sols el 15%. I és que el desmantellament de les centrals de carbó és un fet més o menys generalitzat als països desenvolupats. Espanya, juntament amb Itàlia, Irlanda i Israel, serà un dels següents països a abandonar la generació amb carbó al llarg del 2025, i fins a deu països de l’OCDE ja ho han fet. El desplegament massiu de nova potència renovable, sumat a la substitució del carbó per plantes de gas, de menors emissions, han sigut factors essencials.
Un altre element important ha estat la creació dels anomenats drets d’emissió, en aplicació del principi que qui més contamina més paga. La internalització de l’externalitat causada fa que aquest mecanisme suposi un encariment de les tecnologies més contaminants en relació amb les tecnologies més netes, reduint la seva competitivitat en termes de costos. Això ha constituït l’estocada final. Cal tenir en compte que el factor d’emissió del carbó, és a dir, el nombre d’emissions de diòxid de carboni provocades per generar 1 MWh, es troba al voltant del 0,95. Per tenir una referència, les centrals de cicle combinat tenen un factor d’emissió de 0,37, una diferència del 60%. Des de principi d’any, el carbó tan sols ha suposat poc més de l’1% de l’electricitat generada al sector elèctric espanyol, però ha estat responsable de més del 10% de les emissions totals.
Malgrat els avenços en la reducció de la dependència del carbó a Europa i altres països desenvolupats, cal tenir present que la transició energètica global no és un camí uniforme. Els països en desenvolupament, particularment a l’Àsia i Àfrica, encara depenen fortament d’aquesta font d’energia per satisfer les seves creixents necessitats elèctriques. De fet, segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, la demanda mundial de carbó va augmentar un 1,2% el 2023, impulsada principalment per la Xina i l’Índia. Aquest fet posa en evidència la dificultat d’aconseguir una transició energètica justa i equilibrada a escala global, on les necessitats de desenvolupament econòmic sovint entren en conflicte amb els objectius climàtics.
És innegable, però, que els països que lideren aquesta transició cap a tecnologies netes estan enviant un missatge clar: la descarbonització no només és una prioritat mediambiental, sinó també econòmica. Les energies renovables i les tecnologies de baixes emissions han demostrat ser competitives en termes de costos, i els mercats energètics globals cada cop es desmarquen més del carbó.
