Fa un parell de setmanes em van explicar que un projecte rellevant per la fabricació de fibres tèxtils sostenibles a Galícia descarrilava definitivament pel boicot constant al qual Sumar, però de forma molt personal la vicepresidenta Yolanda Díaz, l’han sotmès. L’elecció de Galícia no era cap caprici: el projecte tenia l’apadrinament d’Inditex, que a causa de les pressions socials i regulatòries havia acceptat relocalitzar una part de les seves cadenes de valor, ara repartides per geografies com Bangladesh, Sri Lanka, Turquia i Marroc, cap a la seva terra natal. Com que a Galícia no hi abunden les plantacions de cotó; com que, a més, no és senzill importar fibres tèxtils d’altres indrets a Europa –de fet, fins fa un parell de setmanes dèiem que aviat seria quasi impossible amb la imminent entrada en vigor de la nova llei de desforestació europea, EUDR, però a Brussel·les han decidit estripar-la en un atac de pànic– i com que relocalitzar producció tèxtil encareix molt els costos, Inditex va apostar pel Lyocell. Lyocell és un nom comercial que engloba fibres cel·lulòsiques que es poden rentar, és a dir, aptes per a teixits, fetes a partir de plantacions locals i més barates que el cotó o similars. Així doncs, el pla ho tenia tot: relocalització, costos raonables i fibres sostenibles i locals. No es podrà fer perquè ens hem quedat sense fàbrica de Lyocell amb l’excusa que “consumia molta aigua”. Els mateixos es queixaran que cultivar cotó a l’Àfrica, exportar-lo a Bangladesh per fer-ne “fast fashion” i dirigir-ho tot plegat des d’Arteixo no és gens sostenible. No els han deixat canviar de model.
Aquesta història es repeteix una vegada i una altra a casa nostra. Recentment, ha aflorat a l’esfera mediàtica la deplorable situació de la xarxa de transport elèctric a Espanya: gairebé tots els nodes de mitjana tensió estan completament plens. Explicat d’una manera més senzilla, no hi ha més capacitat per connectar-se a la xarxa elèctrica: ni per a nous actors ni per a ampliacions de potència d’actors existents. Aquesta qüestió no només és una llàstima pel fet de suposar una renúncia “de facto” a qualsevol projecte industrial que se’ns plantegi a Catalunya i Espanya els propers anys, sinó que és una història de terror per la pinça mortal que suposa per a la indústria existent. Per una banda, la impossibilitat d’electrificar; per l’altra, impostos creixents a les emissions de CO₂. Es condemna a pagar aquest impost any rere any fins que la xifra s’indigesti i s’abaixi la persiana. Electrificar és una de les úniques vies de descarbonització industrial tècnicament factibles avui en dia, per molt que a les nostres latituds ens entretinguin les quimeres com el transport d’hidrogen verd amunt i avall amb un tub que ja hem batejat i tot: el Bar-Mar, de Barcelona a Marsella. Només queda veure on es generarà l’hidrogen verd i qui el voldrà comprar amb la seva actual estructura de costos que quintuplica els preus de l’electricitat renovable emmagatzemada a gigabateries.
Hi ha una desgràcia compartida a totes aquestes experiències i tantes altres que ja hem comentat a aquestes línies, com la descarbonització obligada de SEAT que no es pot executar perquè es boicoteja la fàbrica de bateries Lotte o la sobirania alimentària que no podem tenir perquè no deixen construir l’Agroparc de km 0 d’Ametller. La desgràcia de pertànyer a diversos estrats normatius que actuen com un conjunt de nines russes, una dins l’altra. Europa obliga a cessar la importació de cotó, Espanya demana relocalitzar producció tèxtil… i l’Ajuntament d’una aldea de Galícia frena la fàbrica de teixit local. Espanya se’n renta les mans, com també ho fa Europa. I així tot.
Cal insistir-hi: des d’una òptica purament local, sempre serà millor no fer res que fer alguna cosa. Tota iniciativa que impliqui el verb “fer” tindrà un impacte, una externalitat, per petita que sigui. Cal ignorar-ho i fer zoom out. Fabricar teixit sostenible a Arteixo és una solució infinitament millor que la producció tèxtil a Bangladesh amb cotó de qui-sap-on; és evident. Trobar-hi l’encaix és un exercici de maduresa col·lectiva. Potser aquest és el problema: esperar que la Vicepresidenta Díaz i la seva tribu facin un exercici de maduresa.
