Vivim en un entorn cada vegada més inundat de dades. Aquest és un fet positiu: de l’observació i anàlisi de dades en podem extreure observacions concretes, objectives, més útils que les conjectures i especulacions basades en intuïció. Alhora, genera el risc que algunes dades amb una gran rellevància quedin camuflades enmig de les altres com a una estadística més. Aquest pot ser el cas de les sèries de dades relatives a l’evolució econòmica d’Europa, que estan agafant un caire extremadament preocupant: el conjunt de la producció industrial d’Europa mai ha recuperat els nivells pre-Covid, i es troba un 5% per sota de 2019, amb alguns països com Alemanya liderant el descens amb un 12% per sota de 2019. Malgrat que l’explicació senzilla i habitual és atribuir-ho a la manca de disponibilitat de gas natural barat procedent de Rússia i el seu impacte sobre la competitivitat de determinats sectors com la indústria química, el cert és que la realitat sembla més complexa: la tendència descendent, excloent el parèntesi de la Covid, va començar abans de la destrucció del conducte Nord Stream. I, per altra banda, aquest descens continua avançant a gran velocitat, malgrat ja fa tres anys que va cessar l’ús del conducte Nord Stream – per exemple, l’estadística d’Eurostat reflecteix un 2% de descens de producció industrial a la zona euro entre setembre de 2024 i agost de 2024, una dada absolutament sorprenent considerant que l’agost sol ser un mes poc hàbil, amb dades productives discretes.
A Espanya s’ha adoptat una postura d’una certa immunitat envers aquests mals auguris europeus, sense donar-nos per al·ludits atesos els bons resultats de creixement del PIB dels darrers trimestres. Ara bé, una anàlisi més acurada ha de fer rebaixar aquest optimisme. Si desgranem el PIB per components, per entendre les causes d’aquest creixement, observarem diversos factors preocupants: primer, que el PIB en termes reals (és a dir, descomptant la inflació) està 5 punts per sota de la tendència pre-Covid, és a dir, la Covid no només va ser un parèntesi sinó que va truncar la tendència macroeconòmica del país. Per altra banda, el consum privat està uns 10 punts per sota de la tendència pre-Covid, i el consum públic està uns 10 punts per sobre de la mateixa base. En altres paraules: un excés de despesa governamental està fent ombra a les mancances i limitacions del sector privat, i això retornarà algun dia en forma d’endeutament públic excessiu. La inversió en actius fixos, com per exemple compra de maquinària industrial, mai ha tornat al nivell pre-Covid i es situa uns 8 punts per sota, un fet que es compensa amb un rendiment exageradament bo de la balança de serveis: turisme de sol i platja. Aquest comportament fa persistir en les mancances estructurals del país: baixa productivitat, salaris discrets, temporalitat ocupacional, fuga de talent i importació de perfils no qualificats d’altres països.
Mentre Europa mostra signes tan preocupants, i Espanya no és immune als mateixos tot i que pugui semblar-ho a simple vista, no sembla que l’esfera política i reguladora faci res al respecte. Estem molt lluny de res que es pugui qualificar de canvi de rumb, de modificació estratègica o de reflexió entorn de la competitivitat europea. Es va encarregar un informe a Mario Draghi al respecte, amb unes conclusions francament demolidores, informe que… s’ha guardat a un calaix, tancat amb clau. L’agenda legislativa segueix fortament enfocada a la restricció econòmica: limitar fortament els supòsits en els quals es pot aplicar la intel·ligència artificial, des d’una òptica extraordinàriament garantista per a la protecció de dades; limitar l’ús de matèries primeres, amb grans moments com el caos, crits i corredisses a passadissos per intentar evitar que l’1 de gener els derivats forestals hagin de portar un document amb una llista de les coordenades GPS dels arbres implicats en cada cas; o una estranya combinació de forts aranzels pels cotxes elèctrics importats que no és d’aplicació en el cas dels cotxes de combustió, mentre s’obliga (via norma Euro 7) als fabricants europeus a apujar el preu dels cotxes de combustió per amortitzar les grans inversions en eficiència de motors que han de dur a terme.
Sembla que Brussel·les és una màquina amb una forta inèrcia – tanta, que és imparable. No respon a estímuls com unes males estadístiques macroeconòmiques o els signes de malaltia greu del teixit productiu. Els engranatges burocràtics són com una piconadora que avança a velocitat constant, immune a la destrossa que puguin estar produint. Encarregar informes a experts pot ser una excusa temporal per projectar una imatge mediàtica de gran preocupació, però si no va acompanyat d’algun tipus de fre de mà que aturi la maquinària burocràtica, no produeix cap efecte.
