Tothom dempeus, que ve el ministre Planas. L’oasi progressista espanyol ha salvat els pescadors, que no ho veieu? La força de les nacions mediterrànies ha aconseguit que la pesca de proximitat mantingui el model que l’ha portat a estar tocada de mort, però ara més car. Quin goig, quina bona feina. Quin gran avenç, el retrocés del 10% a la quota de la gamba. En els moments de crisi, com aquest 2024 deixat de la mà de Déu, les contradiccions s’accentuen. La gran indústria centreeuropea, la que volia deixar morir el sector primari perquè no era rendible, ara plora pels cantons demanant subsidis massius i tractats de lliure comerç per vendre barat a països de rendes baixes. I tot a un cost ínfim: que les gambes vinguin de Buenos Aires i les patates per bullir amb la mongeta tendra es cultivin a 10.000 quilòmetres amb sulfits i treball semiesclau.
Les darreres setmanes, el tractat de Mercosur i les noves condicions de les quotes pesqueres han deixat clar que la necropolítica de les dretes espanyolistes només dista dels seus homòlegs europeus -entre els quals s’inclou la socialdemocràcia- en les formes. El fonament material del programa de l’Europa dels drets és exactament el mateix que el que oneja a la Puerta del Sol: Ursula von der Leyen està tan disposada com Isabel Díaz Ayuso a posar qualsevol cosa al plat de la ciutadania a canvi de quatre duros al balanç del darrer lobby que l’hagi vingut a visitar -financer, digital, industrial; el que sigui-. Brussel·les, però, es veu obligada a mantenir la façana neta, i inclou tots els seus moviments dins d’una transició sostenible i digital que no deixi ningú enrere.
Les reserves amb la pagesia són més que raonables: bloquejat el conveni del camp, cada període de collita els mitjans s’omplen d’informacions sobre pràctiques laborals menyspreables de cara als temporers migrats; la gestió dels purins és ridícula i operen sovint com a grup de pressió per bloquejar la transició energètica al país. No voler algunes de les organitzacions que la representen a la trinxera nacional pot arribar a ser comprensible. Ara bé, el tractat de Mercosur i les restriccions a la pesca tenen efectes ben materials sobre la vida del consumidor: aliments de pitjor qualitat, pitjor tractats, més enverinats; i les cadenes de valor dels quals no podrien ser menys sostenibles. El darrer informe de la UE parla de 99.000 milions de tones de boví, principalment argentí i brasiler, entrant a les costes dels 27. En vaixells gegantins, en condicions de seguretat i protecció animal inexistents i alimentades amb substàncies que Brussel·les considera inacceptables; aquestes seran les vaques que menjaran els catalans quan entri en vigor el tractat. El mateix amb l’aviram; i, cada cop més, amb els cereals, el peix o els arrossos. El benestar de la pagesia és només una petita peça de la construcció. Un efecte col·lateral, fins i tot.
Els comissaris, doncs, no deuen menjar. Segurament, com aquell àlien dels Simpson que treballava a una ferreteria, s’alimenten de tungstè, o de petroquímics, o de peces del motor de combustió d’un Skoda Fabia. D’una altra manera, no m’imagino com unes administracions poden estar tan animades de deixar caure la salut i seguretat alimentària dels seus ciutadans a canvi del benefici d’unes indústries que només pateixen perquè no han treballat. Perquè s’han adormit als llorers. L’automòbil europeu, especialment l’alemany, ha viscut del domini del mercat i d’uns preus energètics ridículs acordats amb un autòcrata bel·licista. Mentrestant, el xinès viu d’allò més tranquil: electrificat, subvencionat i digitalitzat. I tot això, evidentment, és culpa del senyor Tomàs, que té una explotació ramadera a l’Empordà i ara li fotran enlaire el negoci. Tot plegat amb millors perspectives per a Espanya, perquè al Principat -com a altres territoris, molts d’ells amb escassa adscripció a la rojigualda– la producció agrària es concentra en petites explotacions que poc tenen a fer contra les hectàrees i hectàrees dedicades al Mercosur al cereal o la vaca.
