“Atacar, atacar, atacar! Aquest és l’esperit de lluita que sempre he pregonat!”, cridava Carroll O’Connor a una ràdio atrotinada des d’una vila de la França ocupada. Els herois de Kelly enganya, però, el públic: la rebel·lia de Clint Eastwood acaba emocionant el general Colt malgrat venir motivada per un robatori. Al món real, ben ho sap aquest país, l’espoli és d’allò més d’ordre. Ho és, fins i tot, quan es fan passes -minses, curtes- per deixar-lo enrere. La legislatura de Salvador Illa, en bona part, penja del fil del finançament, és cert. Els termes en què s’apliqui la reforma, però, seran sempre els seus -això és, els de l’Estat; al seu torn, els de Ferraz-: el Departament d’Economia ha creat un grup d’experts per perfilar “el disseny de l’arquitectura del nou model fiscal català” i “aportar coneixement sobre altres models de finançament subcentrals, especialment aquells que tinguin algun tipus de solidaritat”. Amb el somriure, la revolta, que deia aquell.
La llarga travessa que ha suposat omplir l’esquema del sottogoverno econòmic d’Illa deixava un regust estrany: ens esperen quatre anys d’un Govern administratiu, burocràtic. Gris, però no necessàriament tècnic. El Departament d’Economia -també el d’Empresa- és pura administració, pura autonomia. I, al primer toc, semblava fruit de la debilitat: el PSC no té quadres prou potents per estructurar una conselleria de la rellevància d’Economia amb persones que en saben. O de la companyonia: Illa premiava els suports del món municipal durant la campanya per a les eleccions del 12-M fent saltar regidors de Palafrugell o Castelldefels a càrrecs rellevants de Sant Jaume. Però no. Cada nota estava ordenada; cada pas, previst. El socialisme té un pla; i l’executa gent avorrida: Els insulsos d’Illa.
L’estratagema del President es fa més evident a cada mesura aprovada en consell executiu. Ho deia sovint en campanya, de fet; però hi assumíem un sentit figurat: passar pàgina del Procés. I no només: extraure de tot avenç assolit per Catalunya, inevitables molts si vol mantenir la cadira, qualsevol bri d’ambició nacional. Des de Madrid, el discurs és el de sempre: el finançament singular és també bo per a Espanya. Però això no serveix a Barcelona. Aquí cal ser més sibil·lí, i Illa ho és del bracet d’una munió de gestors -tots gestors, res més que gestors-. La convocatòria del nou grup d’experts denota que el PSC aspira a ofegar el profund caràcter polític de la reforma del finançament sota una densa llacuna de paperassa, reunions i catedràtics. Això no va de país, va de numerets en un excel.
Si la batalla per la bastida normativa del finançament es donarà a Madrid i a porta tancada, recuperar-lo per a l’independentisme és una brega d’allò més pública. Davant l’impuls centralitzant dels buròcrates, partits i moviment han de carregar i carregar la negociació de política. El resultat va de numerets, és clar: dels numerets que paguen els trens, els hospitals, els drets socials o una potencial renda bàsica catalana. El finançament va de llibertat, de la de debò: que el país tingui els fonaments materials per ser ell mateix. Per, fins a on permeti la correlació de debilitats al Parlament, no dependre.
La gran victòria de Sánchez a Catalunya no és només haver arrabassat la Generalitat. És, també, haver-la traspassat a una americana negra, un to clerical. Jo també aspiro a fer que el Govern del meu país estigui controlat per oficinistes; això és la normalitat. El problema, però, és que aquesta normalitat és la seva. Si vol navegar les onades que venen -que en venen, estiguin atents el pròxim 23 de novembre- l’independentisme s’ha de barallar perquè res sigui normal, perquè res sigui institucional. El finançament és la primera trinxera: el guany, per petit que sigui, ha de ser d’un país que vol ser seu. Els plans de Ferraz, i en conseqüència de Pallars, impliquen esborrar-ho de la memòria. Oblidar, oblidar, oblidar! Aquest és -al dictat, ara, d’un preciós àtic madrileny- l’esperit funcionarial que sempre han pregonat.
