La gran patronal catalana va respirar alleujada quan Salvador Illa va aconseguir ser investit president de la Generalitat. Durant tot els anys en què la majoria independentista va decantar el govern cap a allò que hem convingut a denominar “Procés” els empresaris i els executius que dirigeixen quasi totes les companyies més importants del país van viure aquesta etapa -que se’ls va fer llarga i de mal pair- amb una incomoditat ben palpable.
L’enfrontament amb l’estat -ni que fora limitat i no tinguera cap possibilitat de triomf- els provocava un mal de panxa que no dissimulaven, a aquests empresaris. Alguns d’ells no es van creuar de braços i van articular maniobres com la que va impulsar el fitxatge estrella de Manuel Valls, que va aconseguir apartar Ernest Maragall de l’alcaldia de Barcelona. Quasi totes aquestes grans empreses, a més, van acatar devotament les instruccions i les facilitats que va donar el govern de Mariano Rajoy per traslladar les seues seus socials fora de Catalunya.
En les declaracions que aquests empresaris i executius han anat encadenant des de 2016 sempre han anhelat un govern que recuperara “l’estabilitat, la tranquil·litat i la moderació” que el país -el seu país, òbviament- necessita. Ja els tenen. Tenen el govern i tenen “l’estabilitat, la tranquil·litat i la moderació” que les seues ànimes alterades reclamaven. Enhorabona! No tenen la majoria parlamentària que li assegure, a aquest govern, el suport que necessita per aplicar el seu programa amb tranquil·litat, però ningú no és perfecte i la felicitat mai acaba de ser plena.
Més aviat, la felicitat sol ser curta i efímera, perquè aquests senyors empresaris no van acabar d’apamar una altra mena d’inconvenients que els pot suposar un govern “de progrés”. O potser sí. Entre “roja” i “rota”, trien “roja”. I com que trien això, ara no se n’haurien de queixar. Però es queixen, ni que siga fent-ho amb poc enrenou.
Es queixen, per exemple, del nomenament de Francisco Ramos com a nou secretari de treball. No són els únics. També participen d’aquesta queixa els membres del comitè executiu de PIMEC. Els uns i els altres creuen que el nou secretari de Treball és un “activista de la renda bàsica”. I consideren que no és, ni de bon tros, la persona idònia per fomentar, precisament, el treball.
La tria de Ramos, efectivament, respon a unes prioritats que acosten el PSC als Comuns i a Esquerra Republicana. I que l’allunyen del propi programa i de les intencions que acaba de proclamar la consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero. Va ser el govern de Pere Aragonès el que va impulsar el pla pilot de la renda bàsica universal, amb un responsable d’aplicar-lo -Sergi Raventós-, un comitè científic, un consell assessor i una primera dotació pressupostària.
Segons aquest pla pilot per implementar la renda bàsica, 5.000 persones rebran de manera limitada -durant dos anys- una paga de 800 euros, si són majors d’edat, o una de 300, si són menors. Els resultats d’aquesta adjudicació seran avaluats per unes altres 5.000 persones i, òbviament, per la mateixa oficina que administra el pla. Els resultats s’havien de fer públics aquest mateix mes. Per a Sergi Raventós, la renda bàsica universal comporta “la redistribució de la riquesa, la reducció de les desigualtats socials i donar protecció a tota la població”.
Més enllà de formular la pregunta impertinent de qui pagarà aquesta intenció quan realment s’universalitze -la Generalitat o el govern de l’estat- i qui decidirà qui n’és mereixedor, l’obstacle bàsic a superar serà el pressupost. Encara a hores d’ara la llei de la dependència no ha pogut aplicar-se amb l’ambició que proclama per falta d’efectius.
Però aquests no són els neguits dels empresaris. Les seues reticències tenen més calat perquè qüestionen la bondat real de la mesura i els efectes dissuasoris que tindria en la població laboral si realment s’aplicara universalment.
Els empresaris, doncs, se’n queixen. De la intenció i del govern que l’executa. No ho haurien de fer. Són ells els que demanaven que aquesta opció -la de l’“estabilitat”- governara Catalunya i els que es van mostrar més interessats a investir Salvador Illa i a evitar unes noves eleccions. Càrrega que plau no pesa. O no els hauria de pesar.
