Va ser José María Aznar qui el 1997 va amollar la frase que el va identificar durant una dècada. El president del govern espanyol va afirmar amb contundència i seguretat: “España va bien”. Òbviament, la màxima va ser motiu també durant anys de mofa i escarni. A Espanya les sentències sempre s’acaben girant contra qui les deixa anar.
Aznar s’hi referia a l’economia quan el ministre de l’àrea en qüestió era Rodrigo Rato. El temps, doncs, s’ha encarregat de demostrar que a alguns els anava més bé que a uns altres.
En tot cas, el Partit Popular -la dreta hegemònica a Espanya des de liquidació d’Unió de Centre Democràtic- sempre ha fomentat la idea que l’economia no pot anar bé en mans de l’“esquerra”. Una generalització simplista perquè hi ha “esquerres” i “esquerres”. La de la majoria absoluta de Felipe González, per exemple, tenia molt poc a a veure amb la que ara com ara identifica l’actual president del govern espanyol i secretari general del PSOE. En paràmetres homologables, la política econòmica dels governs de Felipe González -la persistent- no es va diferenciar gaire de les que aplicaven les dretes continentals del moment. González havia d’acabar amb les rèmores de l’autarquia franquista i havia de situar Espanya dins la lògica econòmica i financera de l’Europa a la qual aspirava a pertànyer. Les baquetes a què el van sotmetre les autoritats de la Comunitat Econòmica Europea del moment no van ser les que la militància socialista històrica considerava exactament “d’esquerres”.
L’Espanya del 2024 no és l’Espanya de la dècada dels vuitanta. Els avanços socials s’han encadenat, un cert Estat del benestar s’ha generalitzat i el nivell de vida ha augmentat de manera considerable, encara que molts dels antics problemes i les antigues misèries persisteixen. En tot cas, un govern que ara es diga d’“esquerres” pot mirar d’aplicar mesures que en aquell moment eren impensables.
Pedro Sánchez aplica aquestes mesures. O almenys les anuncia. Mesures que el situen, sí, en un espectre polític més d’“esquerres” que els paràmetres en què es movien els governs socialistes precedents. Potser ho fa per convicció pròpia, però sembla més raonable considerar que l’hi obliguen els acords de govern que va articular amb Unides Podem la passada legislatura i ara amb Sumar. Encara que Sumar no siga tan coherent ni exigent com Unides Podem i que haja estat el mateix Sánchez un dels artífexs més eficaços a l’hora de rebaixar-ne les pretensions.
I malgrat aquestes polítiques socials -mesures de protecció social- que practiquen els governs de Pedro Sánchez, l’economia respon. Es generen llocs de treball, es redueix l’atur i no es disparen ni el deute ni el dèficits públics. Això descol·loca el Partit Popular, que s’ha decantat per la corrosió patriòtica com a única arma de desgast. I, d’altra banda, fa pensar els teòrics. Mentre Sánchez actualitza les pensions d’acord amb els augments de l’IPC, disposa augments del salari mínim en contra del criteri de les patronals i sense considerar-les o aprova reformes laborals, els grans indicadors econòmics espanyols no empitjoren.
Des de 2020, l’any de la crisi pandèmica, fins ara el dèficit públic ha anat reduint-se gradualment -malgrat que encara no s’ha situat en els nivells precovid- i el deute públic també ha anat moderant-se. Això pot fer pensar que o bé les mesures econòmiques que va prenent el govern de Pedro Sánchez són més cridaneres que efectives o bé que té raó quan les decideix.
Siga com siga, cal reconèixer al president del govern espanyol que és capaç de combinar la convivència amb una esquerra més exigent amb la contenció que fins ara li ha demanat Brussel·les. I que alhora les decisions que pren no donen la raó als tòpics econòmics habituals de la dreta espanyola.
El problema, doncs, no és de present, sinó que seria de futur immediat. Aquests mateixos dies la Fundació d’Estudis d’Economia -el think tank amb més prestigi en ambients financers de dins i de fora- planteja en un informe els punts dèbils de l’estratègia econòmica de Pedro Sánchez: el compliment de les noves exigències de la UE, la sostenibilitat de les pensions, els resultats de la llei de l’habitatge i l’eficàcia de la reforma laboral.
Són dubtes raonables que apunten a qüestions de fons que els èxits de Sánchez no han esvaït: les reformes que fins ara ha concretat i les que ha proposat en l’acord de govern amb Sumar resoldran alguns dels problemes estructurals de l’economia espanyola? Però potser aquesta qüestió no preocupa l’actual president del govern espanyol, que participa de la teoria general i universal tan habitual en la política actual de passar el dia i empènyer l’any. O la dècada.
