La setmana passada, la Comissió Europea va proposar modificar el funcionament del mercat de drets d’emissió de CO₂ per respondre a l’escalada energètica provocada per la guerra al Golf. En lloc de cancel·lar automàticament els permisos d’emissió no utilitzats, se’n proposa la reserva en un fons especial. Dit d’una altra manera, quan les coses s’han posat lletges, Europa ha decidit guardar-se l’as a la màniga climàtic per a millors temps. El senyal enviat als mercats, als competidors i, sobretot, a la indústria pròpia és meridianament clar.
Europa va apostar per liderar la transició ESG (Environmental, Social and Governance, és a dir, el conjunt de criteris de sostenibilitat i bon govern corporatiu) amb una ambició genuïna. El Pacte Verd Europeu, l’EU-ETS, la directiva de transparència sobre sostenibilitat corporativa i el reglament sobre envasos van configurar un marc normatiu sense equivalent al món. El problema és que el món, efectivament, no té equivalent. Ni els Estats Units, ni la Xina, ni el sud-est asiàtic, ni el Brasil han adoptat res que s’hi assembli en cost regulatori ni en exigència. Europa va decidir liderar i ho va fer sola, carregant sobre la seva indústria un diferencial de costos que no para de créixer: energia més cara, carboni penalitzat, normativa omnipresent. Quan la pressió geopolítica puja un graó, la resposta és flexibilitzar allò que s’havia presentat com a innegociable.
Von der Leyen mateixa va definir l’EU-ETS com “una eina climàtica crucial” que havia reduït massivament el consum de gas i augmentat la resiliència europea. Ara proposa revisar-lo per incloure permisos gratuïts més enllà del 2034 i flexibilitzar el mecanisme d’estabilitat: incoherència vestida de gestió de crisi. La indústria europea fa anys que absorbeix costos que els seus competidors no assumeixen, i la promesa implícita era que les regles del joc serien estables. Cada vegada que Europa cedeix davant d’una emergència – primer la crisi energètica del gas rus, ara la guerra al Golf – envia el missatge que les seves apostes regulatòries no estan garantides. I les empreses, que planifiquen a deu i a vint anys, n’han pres nota.
Si el panorama europeu ja és preocupant, el que passa a l’Espanya no és gaire més tranquil·litzador. Fa catorze mesos, el Govern va impulsar el nomenament d’Ángel Escribano com a president executiu d’Indra, la principal empresa de defensa i tecnologia del país. La crisi es va gestar des del primer moment: mentre l’Executiu veia en Indra la peça angular d’un “campió nacional” de la defensa alineat amb els interessos geoestratègics de l’Estat, Escribano prioritzava l’autonomia del consell i una estratègia més comercial. Sota el seu lideratge, Indra va quadruplicar la cartera de defensa i va arribar a cotitzar en màxims històrics. Quin ha estat el premi? El Govern va amenaçar d’excloure EM&E (l’empresa familiar d’Escribano) de futures adjudicacions en el sector si el president no abandonava el càrrec. Dimecres passat, Escribano va dimitir.
La maniobra de la Moncloa, que va passar d’impulsar la fusió entre Indra i EM&E a utilitzar-la com a arma llancívola, va deixar la posició d’Escribano ferida de mort. No és un cas aïllat: el mateix guió es va repetir, el gener del 2025, amb José María Álvarez-Pallete a Telefónica, rellevat un dissabte a les nou del vespre en un consell de direcció convocat sense preavís. El patró és idèntic en els dos casos: l’Estat accionista utilitza la seva posició minoritària (recordem que la SEPI controla un 28% d’Indra) per imposar canvis de lideratge que cap junta d’accionistes ha votat, amb pressions que inclouen l’amenaça de tallar contractes públics a les empreses vinculades als directius molestos.
La paradoxa és que tot plegat passa mentre Europa intenta vendre’s al món com a referent de bones pràctiques ESG. La E es flexibilitza quan convé. La S s’invoca quan cal. I la G de bona Governança, que hauria de garantir que les empreses prenen decisions lliures de la ingerència política, és, als grans grups industrials espanyols, poc més que una aspiració. Quan els inversors internacionals valoren una empresa com Indra, no miren només les xifres; miren si el president pot ser destituït per una trucada de la Moncloa. I la resposta, aquesta setmana, ha estat televisada.
