Aquesta setmana s’ha fet públic que el govern espanyol ha decidit tirar endavant amb el nomenament de José Luís Escrivá, actual ministre de Transformació Digital i Funció Pública, com a nou governador del Banc d’Espanya. A diferència d’altres organismes, com la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), el nomenament del candidat no pot ser vetat pel Congrés dels Diputats, cosa que implica que aquest s’acabarà efectuant. En aquest espai ja havíem tingut ocasió d’analitzar la proposta d’Escrivá com a futur governador del Banc d’Espanya. Una vegada consumat el nomenament cal reiterar-se en els eventuals conflictes que es poden suscitar.
Escrivá va començar la seva trajectòria professional al Banc d’Espanya, al seu Servei d’Estudis. Posteriorment, va ser nomenat cap de la Divisió de Política Monetària del Banc Central Europeu. L’any 2014 es va convertir en el primer president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), un òrgan creat per imperatiu de les institucions europees, i que té la funció de supervisar el compliment dels objectius en matèria fiscal, principalment relacionats amb el dèficit i el deute públic. Aquest òrgan també dur a terme anàlisis del sistema de pensions mitjançant projeccions de les principals variables econòmiques que influeixen i determinen la seva sostenibilitat a llarg termini, o avaluacions més concretes de certs programes de despesa pública.
D’altra banda, el servei d’estudis del Banc d’Espanya publica recurrentment anàlisis sobre, entre d’altres, la sostenibilitat del sistema de pensions, el mercat laboral, la situació dels comptes públics o la política d’habitatge. En certes ocasions les conclusions i recomanacions de política pública de la institució monetària poden xocar frontalment amb les polítiques públiques que està duent a terme el Govern incumbent, com ha succeït diverses vegades sota el mandat de Pablo Hernández de Cos. Algunes anàlisis econòmiques efectuades al llarg dels darrers anys han trobat efectes adversos sobre l’ocupació de l’augment del salari mínim, o bé han estat crítiques amb certes mesures per fer front als problemes de sostenibilitat del sistema públic de pensions.
El mateix Escrivá havia defensat unes mesures que una vegada nomenat ministre ha acabat aplicant en un sentit diametralment oposat. No oblidem que en l’anterior legislatura Escrivá era el ministre competent en matèria de Seguretat Social. La mateixa AIReF, sota una nova presidència, va criticar l’any passat la reforma del sistema de pensions proposada pel mateix Escrivá, i estimava que podria suposar un augment del dèficit de més d’un punt del PIB. Això, sumat al fet de la major despesa sanitària associada a l’envelliment, podria disparar el deute públic fins a nivells propers al 150% a meitats d’aquest segle.
La trajectòria professional d’Escrivá posa de manifest les seves innegables qualitats tècniques, però aquestes no son suficient per garantir la seva idoneïtat. La seva trajectòria política pot plantejar seriosos dubtes sobre una eventual parcialitat i influència en les anàlisis econòmiques que l’autoritat monetària dugui a terme a partir d’ara. El seu nomenament ha estat una oportunitat perduda per mantenir un perfil independent. Caldrà veure si el nou governador del Banc d’Espanya és l’Escrivá tècnic o l’Escrivá polític, i com la seva designació pot incidir de manera negativa en la independència d’un organisme clau per la política monetària, l’estabilitat financera i l’avaluació de polítiques públiques.
