La setmana passada va transcendir la dimissió de Josep Maria Serena, el Director General d’Energia de la Generalitat de Catalunya. Només portava cinc mesos en el càrrec. Sembla que la raó principal de la seva dimissió ha estat el fet que no s’haguessin complert algunes de les seves condicions per tal de mantenir-se en el càrrec, especialment la relativa a comptar amb una sola veu en matèria d’energia, i no tres, com passava amb la direcció general, l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) i l’Energètica, l’empresa pública creada a finals de l’any 2022. Serena comptava amb una consolidada trajectòria al sector energètic, amb llocs de responsabilitat a òrgans de rellevància com el Consell de Seguretat Nuclear, del qual en va ser el president
El passat gener, Serena va efectuar unes declaracions relatives a la crítica situació de la transició energètica a Catalunya i com les xifres de potència instal·lada ens obligarien a fer un ús intensiu del gas per tal de poder garantir el subministrament una vegada es produeixi el cessament de l’activitat de les centrals nuclears. “Farem la transició amb gas, i serà trist”, va arribar a dir. També va posar xifres sobre la situació: comptem amb gairebé 3.000 MW autoritzats que no s’han construït, i 5.400 MW encallats en la tramitació, i centenars de recursos interposats que encara agreugen el retard en el desplegament. Aquest és un tema que ha estat recurrent en aquesta columna d’opinió.
Cada vegada queda menys temps per arribar a l’any 2030, un punt important per verificar el grau d’assoliment dels objectius que ens hem auto-imposat a la Prospectiva Energètica de Catalunya (PROENCAT), i que ens han de portar a la neutralitat carbònica l’any 2050. Verificar l’estat del desplegament renovable en menys de cinc anys serà clau, ja que el cap de molt poc temps el tancament dels reactors nuclears a Catalunya — que generen més del 55% de l’electricitat de Catalunya — començarà a ser una realitat.
Si fem una ullada a les xifres renovables amb una perspectiva de mig termini, observem com els darrers cinc anys – entre el 2019 i el 2024 – Catalunya es situa en la posició número onze en la instal·lació de nova potència renovable, amb 135 MW eòlics i 107 MW de solar fotovoltaica. Un ritme que està molt allunyat dels objectius de la PROENCAT. Per davant de Catalunya hi trobem Andalusia, Castella la Manxa, Extremadura, Aragó, Castella i Lleó, Múrcia, Navarra, Galicia, Canàries, i fins i tot les Illes Balears. Tots ells territoris amb superfícies i circumstàncies molt diferents entre ells, i que malgrat tot han estat capaços de fer avenços superiors en matèria renovable.
Davant d’aquest escenari, sorgeix una pregunta inevitable: quin ha de ser el full de ruta per revertir aquesta situació? La simplificació dels tràmits administratius, una millor coordinació entre els diferents organismes implicats i un marc normatiu més estable i clar podrien ser tres dels punts clau per accelerar la implantació de les renovables. A més, caldria un compromís més ferm per part de les institucions per superar els obstacles tècnics i socials que fins ara han dificultat el desplegament de projectes energètics. Tot i els esforços de la nova administració per accelerar el ritme, l’herència d’anys de paràlisi en el desenvolupament de renovables i la resistència de certs sectors dificulten el canvi de tendència. La nova persona designada per encapçalar la direcció general tindrà un repte de grans dimensions que condicionarà la sobirania energètica catalana durant les properes dècades.
