“És l’economia, estúpid” va ser l’eslògan que va fer fortuna i projecció en la campanya electoral que va enfrontar Bill Clinton contra George Bush el 1992. Es va escampar com l’oli i ara mateix qui més qui menys n’ha sentit a parlar, encara que no sempre en situa bé l’origen.
La política internacional de Bush li havia procurat una popularitat enorme. Els assessors de Clinton, doncs, van decidir portar la intensitat dialèctica de la campanya cap a altres fronts més favorables, com ara l’economia de butxaca o el sistema de salut pública. El gran argument que va donar força a ser l’opció va ser centrar el debat sobre “les necessitats immediates dels electors. Allò que els preocupa més”. Una estratègia, per cert, que a Catalunya va ser recollida amb tota la trampa del món pel Ciutadans, que rebutjaven el debat sobre la independència amb l’argument o l’excusa recurrent de debatre només sobre “allò que interessa a la gent”; és a dir, allò que els interessava a ells.
Per contra, la dreta espanyola no ha entès res d’aquella d’estratègia. En les eleccions de diumenge vinent es decideix la composició dels pròxims governs municipals i el dels parlaments dels territoris que es van haver de decantar per la via de l’article 143 de la Constitució. Hi ha, però, una campanya general que desborda aquests dos àmbits polítics. La campanya que el Partit Popular i VOX han desplegat contra Pedró Sánchez amb la vista obsessivament fixada en les pròximes eleccions al Parlament espanyol.
Aquest intent és lògic i lícit. Però s’ha articulat a l’entorn d’un element incomprensible des d’una visió externa i sensata a la política espanyola. VOX i, sobretot, el PP, que mira d’atraure tots els vots que puga de l’extrema dreta assumint-ne el discurs i suplantant-ne el radicalisme, han decidit que la campanya electoral no gire a l’entorn de l’economia, d’allò que en teoria més preocupa els particulars i les empreses.
Si bé és cert que les dues grans opcions ideològiques espanyoles -desgranades en distints partits- no són enormement diferents quan aborden els grans eixos econòmics, hi ha bona cosa de matisos que els permeten la discrepància i la crítica. Sense anar gaire lluny, la llei de l’habitatge que acaba d’aprovar el Parlament espanyol conté una visió del món que diferencia amb contundència la intervenció pública en aquest àmbit. Però el Partit Popular i VOX no han arribat a aquesta campanya per a parlar de l’habitatge -més enllà del punt simplificador de les okupacions-. El Partit Popular i VOX hi han arribat per a la parlar… d’ETA.
El punt que ha reclamat la màxima atenció -també la màxima bilis- del Partit Popular aquests dies ha estat la incorporació d’alguns exetarres que han complert la pena que els va imposar la sentència a les llistes municipals de Bildu. La decisió ha estat incòmoda per al govern de Pedro Sánchez i fins i tot per al mateix Bildu, però el que podria haver estat una crítica puntual -tan agra com el mateix PP haguera decidit- ha esdevingut la gran obsessió de la campanya de la dreta espanyola, que se sent molt més segura quan defensa la pàtria que no un sistema econòmic coherent amb els seus principis.
“És Bildu, estúpids!”, clama, proclama i reclama el Partit Popular. I aquesta és la dreta hegemònica a Espanya.
