La setmana passada el Congrés dels Diputats va acollir les compareixences del Governador del Banc d’Espanya i de la Presidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) per valorar la situació econòmica i el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat. És interessant escoltar les anàlisis que fan els titulars de les autoritats encarregades de supervisar la política econòmica i pressupostària perquè acostumen a posar èmfasi en aspectes on les formacions polítiques acostumen a sentir-se incòmodes i no voler parlar clar. Un exemple recurrent és el de la recaptació fiscal i l’estructura del sistema impositiu espanyol.
El debat públic en matèria impositiva acostuma a posar de manifest la diferència entre la recaptació fiscal d’Espanya en relació a la de la resta de països de la Unió Europea. Sovint sembla que hi ha la creença que l’equiparació fiscal amb Europa ha de venir només per la via de major tributació sobre la renda i la fiscalitat de les empreses.
Sense entrar en proposicions de caràcter normatiu sobre la conveniència o no d’equiparar-nos fiscalment a Europa, podem fem una ullada a les xifres de la Comissió Europea per tal de comprovar quines son les figures tributàries que expliquen aquesta diferència. Així, els ingressos fiscals derivats de la recaptació d’impostos per la Unió Europea dels 27 (UE27) es van situar al 40,2% del PIB per l’any 2020. En el cas d’Espanya van ser de 36,8%. Com es distribueix la composició d’aquest diferencial del 3,4% entre consum, treball i capital?
Espanya recapta 9,1 punts sobre el PIB en consum, 19,8 punts en treball i 7,9 punts en capital. La UE27 recapta 10,8 punts en consum, 21,5 punts en treball i 7,9 punts en capital. La meitat del diferencial s’explica per la tributació sobre el consum (1,7) i l’altra meitat per la tributació sobre el treball (1,7), mentre que no hi ha diferencial en la tributació sobre el capital. Tanmateix, aquest darrer sí que té diferències en la composició, ja que la UE27 té major recaptació per la fiscalitat empresarial, però menys sobre l’estoc del capital (per l’existència de l’impost de patrimoni a l’Estat, però no a la majoria de països de la UE27).
Si analitzem la composició de la fiscalitat sobre el factor treball veurem que a la resta d’Europa els treballadors paguen 2,7 punts més que a Espanya, fruit de menor tributació sobre la renda i, sobretot, la menor tributació relativa a les cotitzacions socials. Per contra, quan analitzem la fiscalitat a càrrec de les empreses pel factor treball el diferencial és de -1,6 punts, cosa que indica que a Espanya aquestes efectuen una major contribució. Finalment, aquells qui no estan ocupats, és a dir, jubilats, aturats i altres col·lectius, paguen 0,6 punts més del PIB a la UE27.
Les xifres de la Comissió Europea mostren que Espanya té els tipus implícits sobre el consum, és a dir, la recaptació fiscal derivada del consum en relació al consum total efectuat, més baixos de tota la Unió Europea per tota la sèrie històrica dels anys disponibles. L’AIReF estima que gairebé un terç de la recaptació per IVA desapareix per l’existència de tipus reduïts, i a més constata que en moltes ocasions son els decils de renda més elevats els qui més es beneficien de l’aplicació dels tipus reduïts. De poc serveix tenir un tipus general elevat si després s’apliquen un seguit de tipus reduïts que distorsionen la capacitat recaptatòria. En la majoria de casos el diferencial de recaptació amb la UE27 no es deu a l’existència de menors tipus impositius sinó a la presència de nombroses bonificacions fiscals de diverses formes.
D’altra banda, cal tenir en compte que aplicar reduccions d’impostos al consum en sectors amb béns i serveis on la demanda és poc elàstica (la quantitat demandada reacciona poc a un canvi en el preu) o amb poca competència acostuma a provocar que els productors s’apropiïn de gran part de la menor càrrega tributària en forma de majors marges. Ja va succeir amb la rebaixa de l’IVA als cinemes del 21% al 10% l’any 2018, que s’estima que va ser capturada en un 60% pels productors. Encara que pugui semblar contraintuïtiu, la rebaixa d’impostos no acostuma a ser la millor política pública per fomentar l’accessibilitat o el consum de certs béns o serveis, i pot tenir conseqüències no desitjades en funció de l’estructura del mercat afectat.
En resum, si ens volguéssim equiparar fiscalment a Europa en els mateixos termes de consum, treball i capital hauríem d’augmentar de manera important la tributació sobre el consum, augmentar la imposició sobre les rendes del treball, reduir substancialment les cotitzacions socials a càrrec de les empreses, augmentar les cotitzacions socials a càrrec dels treballadors i augmentar la fiscalitat dels qui no estan ocupats (jubilats, aturats, etc.). L’augment de la tributació sobre el consum també hauria d’incloure una major tributació mediambiental, ja que la UE27 recapta gairebé un terç més per aquest concepte.
El debat públic seria més honest i rigorós si quan es fes esment al diferencial fiscal amb Europa es posés èmfasi en la composició d’aquest diferencial i que, entre d’altres, passa per augmentar de manera important la fiscalitat indirecta. I això tenint en compte que, segons el darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), davant la pregunta de si el que es paga en impostos és molt, regular o poc, el 41% de la població creu que es paguen molts impostos, el 46,5% respon regular i un 9,6% creu que se’n paguen pocs.
La qüestió és, realment estem disposats a equiparar-nos fiscalment a Europa? Realment els representants públics encarregats de materialitzar les modificacions tributàries per equiparar-nos fiscalment a Europa estan preparats per explicar-ho en aquests termes al seu electorat?
