Una de les conseqüències més sonades de la crisi econòmica del 2008 a casa nostra van ser les famoses “retallades”, impulsades pel govern de Convergència i Unió amb el propòsit de buscar l’estabilitat pressupostària i contenir la despesa dintre dels límits marcats pels límits de dèficit i les polítiques d’austeritat impulsades des d’Europa i el govern central.
Aquestes retallades van significar una important reducció de les partides de despesa pública referents a sanitat, educació i altres polítiques socials. La reducció total va ser d’aproximadament 4.447 milions d’euros. Observant la reducció de despesa per categories, trobem que la despesa pública en sanitat va passar de 9.624 milions d’euros l’any 2010 a 8.172 milions d’euros l’any 2014 o la despesa en educació es va reduir en aproximadament mil milions d’euros, passant de 5.281 milions el 2010 a 4.219 milions el 2014.
I quins van ser els efectes immediats en la provisió de serveis públics d’aquestes retallades? Tal i com van explicar en aquest article de Crític fa uns anys, respecte a la sanitat pública, per exemple, es van produir fins a 1.064 acomiadaments de metges d’atenció primària o es va a doblar el temps d’espera per certs procediments quirúrgics.
Veient l’abast de les retallades no és molt suposar que aquestes poden haver tingut un efecte sobre indicadors poblacionals de salut o educació a més llarg termini. Desafortunadament, aquests tipus d’estudis no s’han realitzat pel cas català, però fa pocs mesos, dos investigadors italians – Caterina Pavese, del IFO Institute alemany, i Enrico Rubolino, de la Universitat de Lausanna a Suïssa – van publicar un article científic sobre un procés d’austeritat viscut a Itàlia a principis de la dècada dels 2000 que pot servir d’estudi comparat pel cas català.
Pavese i Rubolino aprofiten l’entrada en vigor del Pla d’Estabilitat italià, requerit per la Unió Europea a principis del 2000 perquè Itàlia complís amb la normativa sobre dèficit i deute públic establertes al Pla d’Estabilitat i Creixement europeu, per explorar com aquestes mesures d’austeritat van afectar el desenvolupament acadèmic dels alumnes italians de l’època.
El Pla d’Estabilitat italià marcava un seguit de normes de despesa pública pels municipis italians per evitar un nivell de despesa superior i així reduir el dèficit. Ja que el pla va ser implementat de manera gradual entre municipis al llarg del temps, això permet als investigadors comparar municipis similars, alguns dels quals ja estarien sotmesos a les noves normes fiscals mentre d’altres no ho estarien encara, per veure com aquesta diferència afecta als resultats escolars.
Els autors troben que un any extra de polítiques d’austeritat va suposar una reducció de 632€ de despesa pública municipal per estudiant. Aquesta reducció de despesa va tenir efectes sobre els resultats escolars: els investigadors troben que la retallada total en despesa pública en educació als municipis italians va reduir els resultats en comprensió lectora en un 4.6% i un 5.1% en matemàtiques.
Els autors conclouen que les polítiques d’austeritat posen fre a la capacitat dels governs per implementar polítiques socials i de redistribució i que, segurament, les retallades acabin tenint un impacte en el llarg termini, més enllà de la reducció en els resultats escolars que presenten.
Des del meu punt de vista, les conclusions dels autors son més que encertades. Els processos d’austeritat viscuts al sud d’Europa, i imposats des de la Unió Europea, al llarg de les gairebé dues primeres dècades del segle XXI pot ser que acabin tenint unes conseqüències profundes pel benestar i desenvolupament de gran part de la societat. Que l’experiència italiana ens serveixi d’exemple d’allò que no s’ha de tocar durant les èpoques de vaques magres.
