Un fantasma recorre Europa, el fantasma de la fi del creixement econòmic alemany. L’economia alemanya es va reduir un 0.3% durant 2023, el que va suposar el pitjor registre de totes les economies desenvolupades durant el mateix període. I les últimes previsions indiquen que els resultats no serien gaire diferents durant 2024, indicant un creixement al voltant del 0.1%. A més, les dades d’Alemanya contrasten amb les provinents de països del sud d’Europa com Itàlia, Espanya, Portugal o Grècia, ja que aquest conjunt de països han crescut un 5% més queAlemanya des del 2017.
Es poden trobar diverses causes per aquestes dades macroeconòmiques; algunes de caràcter més circumstancial, com els preus de l’energia, i d’altres de més estructurals com l’esgotament d’un model productiu basat en les exportacions o la fragilitat del seu mercat laboral.
Els preus de l’energia, com bé sabem, han sigut un dels temes de preocupació entre governs, empreses i llars europees des de fa un parell d’anys, especialment des de l’inici de la invasió russa a Ucraïna. Aquesta alça dels preus de l’energia ha estat un dels principals factors rere el repunt de la inflació que hem viscut els últims mesos i ha afectat especialment a aquelles economies dependents d’importar energia com l’alemanya. Però tot i això, no s’han de sobreestimar els efectes d’aquest increment de preus en la situació econòmica alemanya.
Així, els elements més interessants per analitzar aquesta desacceleració econòmica es troben en les característiquesestructurals de com s’ha organitzat l’economia alemanya durant les dues últimes dècades. Alemanya aconsegueix la seva posició de gegant econòmic europeu gràcies a un imponent sector manufacturer dirigit a les exportacions; exportacions que són competitives gràcies a uns costos laborals relativament baixos i a una productivitat relativament alta.
Però d’un temps ençà, sembla que aquestes dues característiques – mercat laboral sòlid i una posició exportadora còmode – estan mostrant símptomes d’esgotament.
A principis del segle XXI, la implementació de les conegudes com a “reformes Hartz” van sacsejar el mercat laboral alemany. Aquestes mesures – entre les quals es trobaven la liberalització de les empreses de feina temporal o una reducció de la durada de la prestació d’atur – van significar un augment sostingut en el temps de la participació laboral, d’uns nivells baixos d’atur, i unacontenció salarial també notable.
Aquest conjunt d’elements permetien mantenir uns costos laborals relativament baixos que, com mencionàvem, eren un dels motors que permetien a Alemanya gaudir d’una posició forta com a motor econòmic europeu. Però al mateix temps, van provocar un afebliment de la demanda agregada interna, ja que els treballadors tenien poca estabilitat laboral – acumulant contractes temporals – amb uns salaris relativament baixos.
Per si sola, una demanda agregada interna dèbil no era un problema relativament greu per a l’economia germànica, sempre que anés acompanyada d’un superàvit comercial. El problema, tal com apunta Michael Pettis, és que aquest superàvit comercial s’ha anat reduint progressivament els últims anys, deixant a Alemanya en una posició econòmica complicada, atrapada entre demandes agregades que no són prou robustes per absorbir tot allò que podria produir.
Veurem com evoluciona el panorama econòmic alemany, europeu i mundial (una situació similar és la que està vivint la Xina, per exemple) i com pot afectar això al benestar econòmic i social arreu. Però no deixa de ser irònic, mirant enrere, com aquells models econòmics que se’ns presentaven com la panacea i un mirall on reflectir-nos, especialment durant la crisi econòmica del 2008, no han deixat de ser altra cosa que el vestit nou del’emperador.
