Les ciutats són un dels grans fenòmens socials que mai han existit. L’agregació de gent fa molt més fàcil la generació d’activitat econòmica, la provisió de serveis públics necessaris per a la vida en comunitat i permet la creació de vincles entre tots els habitants que hi viuen.
Existeixen un gran nombre d’incentius per viure en una ciutat per aquest simple motiu d’agregació de gent i d’activitat, i aquests incentius són encara majors quan la ciutat disposa de tot d’elements addicionals, com el clima o el disseny urbà, que la fan encara més atractiva per viure-hi. I aquest seria el cas de Barcelona.
Barcelona és una de les millors ciutats del món per viure-hi. I, per aquest motiu, és comprensible que molta gent d’arreu vulgui venir, sigui de visita o per viure-hi durant un temps o de manera més permanent. Però, com ja és ben sabut, Barcelona pateix, des de fa temps, una massificació en l’àmbit turístic. Ens visita massa gent per les capacitats de la ciutat.
I les últimes dades també apunten que el nombre de gent estrangera que viu a Barcelona, amb estudis universitaris i amb voluntat d’establir-se a la ciutat d’una manera relativament permanent, els coneguts com a expats, ja s’enfilen fins a gairebé un 10% dels habitants de Barcelona.
Conseqüentment, aquest increment poblacional, sigui marcadament estacional com el turisme o amb un caràcter més permanent, porta a pensar quins podrien ser els seus efectes respecte al funcionament estàndard dels processos productius, de serveis, o residencials de la ciutat de Barcelona. És a dir, com afecta a la manera de funcionar de la ciutat aquest increment poblacional?
Les àrees que veuen afectades el seu funcionament habitual per l’increment de turistes i expats poden arribar a ser moltes. Per exemple, atès l’estat d’emergència per la sequera que viu Catalunya, l’arribada d’una gran massa de turistes pot posar en un compromís les ja minvades reserves d’aigua de les conques fluvials del nostre país.
Però, per la majoria de la població, allà on aquest increment poblacional sembla que hauria de tenir un major efecte és en el preu de l’habitatge, especialment del mercat de lloguer. En l’imaginari col·lectiu, que un 10% de la població de Barcelona sigui procedent d’un país estranger – habitualment assumint que aquest país disposa d’una renda per càpita superior a la de l’Estat espanyol – i amb una titulació superior porta a pensar que aquests expats disposaran de més capital disponible per a gastar en lloguer, el que podria derivar en un increment dels preus per part dels propietaris de pisos per tal d’apropiar-se d’aquest increment en renda disponible per part dels expats.
Però un estudi recent d’Antonio Lopez Gay i Brian Rosa, del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona, indica que aquesta idea estereotípica dels expats com un col·lectiu on tots tenen un alt poder adquisitiu potser no és tan realista. A partir d’una enquesta a més de 400 expats, els investigadors troben que un 30% de la mostra cobren igual o menys que el salari mitjà de la ciutat, que l’any 2022 era d’aproximadament 33.800 euros bruts.
Aquesta enquesta no desmenteix els greus problemes d’accés a l’habitatge que viu Barcelona, i que probablement aquests problemes es veuen agreujats per l’arribada en massa de turistes i expats, però serveix per posar llum a on s’ha de centrar l’acció política. Potser el marc de fons demana repensar models productius basats en el turisme o en quins models de propietat basem l’expansió i construcció de les nostres ciutats, i no tant en les característiques d’aquells que volen viure a Barcelona.
