Una de les cançons més icòniques del mestre Sephen Sondheim és, no crec que sigui aquesta una opinió gaire conflictiva, Your fault, al curt segon acte del musical de 1987 Into the Woods. En ella, un grapat dels personatges principals de l’obra es llencen els plats al cap per, en comptes de resoldre el problema que els ocupa -estan perduts en un bosc encantat amb un gegant perseguint-los- arribar a una conclusió sobre qui n’és el culpable. Durant uns mesos, la inflació semblava aquell diàleg entre la bruixa, la caputxeta, el flequer i Jack: patronals i sindicats es llançaven acusacions encreuades sobre qui tenia més fàcil provocar efectes de segona onada de la crisi de preus, si el tensionament de les rendes del treball o la dèria de mantenir els marges de negoci. Mesos després, amb l’IPC a prop d’arribar a marges acceptables però amb l’alimentació en màxims històrics, els cantants s’apropen a la conclusió moral de l’opereta, amb el sector empresarial a la defensiva.
Les altes instàncies de l’executiu espanyol, cada cop amb menys complexes, han pres partit en el debat. “Algú s’està forrant”, analitzava el passat divendres la ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, suggerint que els marges empresarials al sector de l’alimentació són els principals causants d’una subjacent al 7%. Els empresaris del sector han reiterat a qualsevol que els vulgui escoltar que no hi ha “beneficis caiguts del cel” en cap gran cadena de distribució alimentària. El mateix deien les grans energètiques, fins que van arribar els trimestrals. Ara, tret d’inexplicables excepcions, cap multinacional dedicada a l’electricitat o els carburants té problemes a abonar els tributs imposats pel govern de Pedro Sánchez -per por a un clar rebuig popular a qui, guanyant en alguns casos milers de milions, no vol posar de la seva part en pos del bé comú-. Qui sap si els supermercats seran els següents.
Sembla clar que un discurs s’ha imposat per sobre de l’altre. Fins i tot qui s’ha atrevit a defensar que l’alentiment de la pujada de preus és prou motiu per destensar les reclamacions salarials dels sindicats -la patronal catalana Pimec- ho ha fet reconeixent la necessitat d’apujar salaris, si bé a un ritme diferent del de la inflació. Perquè un discurs s’imposi per sobre l’altre -que es pugui dir sense aixecar polèmica que els empresaris es forren a costa de la inflació, però suggerir que les rendes del treball s’haurien de congelar pot ser una mort pública- és, primer de tot, una important victòria; i, segon, una constatació que les diferències materials encara hi són. L’enfrontament treballador-empresari, que des d’algunes patronals tant catalanes com espanyoles s’ha titllat de poc menys que decimonònic, revifa sempre que venen mal dades. Si fora cert allò de que capital i treball col·laboren, en aquesta fase del mode de producció, per mantenir l’activitat de negoci; llavors ningú negaria la necessitat de mantenir marges empresarials. I ho nega tothom -empleats, institucions i consumidors finals-.
Fa només una setmana, el que fora secretari del Tresor amb Bill Clinton, l’economista i fill predilecte de New Haven Larry Summers, va concedir unes declaracions a l’agència Bloomberg sobre les eines més adients per acabar de matar l’espiral inflacionista. La recepta de Summers, com no podia ser d’una altra manera, és antiquada i homeopàtica: augmentar els nivells de desocupació per refredar el mercat i així tancat amb la crisi de preus. El més sorprenent, però, és la comunicació ambiental. El que fora professor a Harvard va proposar destruir, segurament, milions de llocs de treball als Estats Units reclinat a una gandula enmig d’unes vacances a una illa tropical. Fins i tot el més furibund dels antiobreristes catalans hauria de morir de vergonya davant l’atreviment. No tant per la descaradura en si, que si més no fa per una anècdota divertida; sinó per l’absoluta incapacitat nostrada per replicar-la. A aquest racó de la península ibèrica, cap capità d’indústria ni productor de discurs al seu voltant té prou calat per ser tan desvergonyit -ni, segurament, prou poder per donar la volta a la contesa-.
