Les contradiccions ens incomoden. En general, no són fàcils de gestionar, i a les empreses com en la vida de cadascú en trobem contínuament. Simplificant molt, hi ha dues actituds que podem tenir quan ens trobem enmig d’una contradicció: entomar-la o fer veure que no hi és. És clar que la segona opció és possible a curt termini, però segurament el temps ens farà notar les conseqüències d’haver-la escollit.
Per tant, des de la perspectiva de les conseqüències, previstes i imprevistes, les contradiccions cal mirar-les de front, acceptar-les i fer-se’n responsable. Un exemple cada vegada més freqüent on s’observen contradiccions a les empreses és mirant com es distribueixen els recursos disponibles. Sovint és parla d’una solució: el mèrit. Donar a cadascú allò que es mereix. El mèrit és quelcom que com més l’estudio, més contradiccions em genera, i potser el tema és que el mèrit no pot ser mai quelcom superficial que es resolgui, per exemple, en una simple competició entre una pretesa igualtat de partida. Dic, pretesa, perquè garantir una igualtat d’oportunitats és un altre meló que ara no obriré, però que també caldria tractar. En molts casos definir i justificar què portarà dins la nostra empresa a ser mereixedor d’alguna cosa, crearà conflictes que caldrà gestionar i generarà problemes que haguéssim volgut evitar.
I ara, arribem a la contradicció. Imaginem una empresa que vol que els valors predominants siguin compartir, col·laborar i confiar; tot per crear equips que treballin motivats de manera coordinada fomentant l’empatia entre totes. La mateixa empresa crea un concurs en concurrència competitiva per assignar uns determinats recursos, on hi haurà algú que valorarà de manera subjectiva (pot ser d’una altra manera?) qui mereix els recursos i qui no. D’entrada la competició classificarà les persones entre qui guanya i qui perd. No cal ser molt intel·ligent per arribar a la conclusió que els que han perdut hauran d’interioritzar-ho i no sempre creuran que mereixien perdre i que no mereixien els recursos. I no he fet cap enquesta però tot sembla indicar que a curt termini estaran menys motivats per a col·laborar amb aquells que sí que els han obtingut. D’entrada es pot apel·lar a la seva empatia, cap a tothom, els guanyadors i els qui han fet la selecció. Però demanar-los empatia en aquests moments no sembla molt realista. Els que han guanyat, no tinc clar que siguin empàtics amb els qui no. El més probable és que estiguin gaudint del que han obtingut i que, fins i tot, estiguin raonablement satisfets d’haver obtingut allò que creien merèixer i que tan sàviament algú els ha atorgat. Tot fa pensar que l’empatia s’ha pres unes vacances.
Michael J. Sandel, en el seu llibre, The Tyranny of merit, parla dels riscos del mèrit, i de les conseqüències que genera legitimar-lo com a eina bàsica en l’assignació de recursos. Conclou que el mèrit no ajuda a promocionar el bé comú, de fet ajuda a tot el contrari, a promocionar les desigualtats injustes, legitimant-les. Explica que normalment el mèrit agrada als qui reben allò que creuen merèixer i agrada menys als qui creient que ho mereixien no ho reben. Tampoc agrada als qui pensen que mai podran obtenir recursos on el mèrit en sigui un requisit. No es tracta d’eliminar el mèrit, sinó de reconèixer-ne els límits i evitar-ne les simplificacions. És important trobar alternatives per fomentar valors imprescindibles a les empreses, com l’empatia, procurant que no tingui ganes d’anar-se’n de vacances tan sovint.
