Representen els sindicats els treballadors? Sí i no. Sí, perquè el sistema que els articula permet als treballadors una veu pròpia i efectiva en les negociacions col·lectives. No -almenys del tot-, perquè l’afiliació sindical al nostre país és escassa, com ho és igualment sovint la participació en les eleccions dels delegats.
Negar la representativitat als sindicats per aquesta deficiència equival a desarticular l’eina -l’arma, segons les versions- que permet als treballadors aconseguir millores laborals i disminuir, almenys en part, els excessos que defineix el capitalisme actual.
Representen les patronals els empresaris? Exactament igual. Sí i no. Si, perquè aquestes entitats són les que vetlen pels interessos dels propietaris o els accionistes de les empreses, que sovint s’enfronten a problemes que només permet encarar o resoldre una organització semblant. No -almenys del tot-, perquè aquestes estructures registren igualment una afiliació de percentatges residuals si es prenen en consideració les xifres reals i totals de les empreses que treballen en aquest país.
Sindicats i patronals, però, no són les úniques organitzacions que miren d’aplegar els agents socials i econòmics que pretenen representar, a més de defensar-ne els interessos. N’hi ha d’altres. En el cas dels empresaris, són ben coneguts a Barcelona els tres cercles -més aviat, un cercle i dos círculos-: el d’Economia, l’Ecuestre i el del Liceu. Tots tres amb una història pròpia diferent i, en punts, fins i tot contradictòries. Però tots tres coincidents a aplegar, en diferents mesures, proporcions i intencions, allò que podem convenir a definir com “establishment català”.
Els dos més antics -el del Liceu i l’Ecuestre- fins i tot convergeixen en una característica que els uneix: la rancior. Però aquesta sentor a naftalina no els ha restat en els darrers anys capacitat operativa per a intentar fer sentir la seua veu com a representants d’unes determinades elits del país.
Aquests dies passats el Círculo Ecuestre ha renovat la junta directiva i ha proclamat president Enrique Lacalle, l’únic candidat que havia presentat els avals necessaris. Lacalle és una persona coneguda en els àmbits econòmics catalans, encara que no se’l puga considerar empresari. Amb una trajectòria política lligada al Partit Popular, el nou president de l’Ecuestre s’ha centrat en els darrers anys a impulsar i presidir el Barcelona Meeting Point.
Enrique Lacalle és un home afable i de consensos, més o menys inofensiu, que no genera rebutjos frontals i és capaç d’entendre’s amb tot aquell que vulga entendre’s amb ell. Aquestes virtuts, però, no aparten ni amaguen ni la ideologia ni els interessos que representa, com es constata també fent una ullada a la junta que l’acompanya.
El Círculo Ecuestre, que va arrancar com un cenacle d’amants de l’hípica el 1856, es defineix com “un club empresarial exclusiu i cosmopolita” [sic], té més de seixanta anys d’història i ha salvat episodis tan durs com la repressió que van patir alguns dels seus membres durant la guerra del 36 i l’ocupació de les seues instal·lacions per la Falange en la postguerra immediata. Després de dècades marcades per l’apatia, en els darrers anys ha viscut un cert reviscolament, però òbviament no destaca per ser la punta de llança d’una elit empresarial innovadora i audaç. Que siga un dels tres cercles que articulen la representació social de la burgesia barcelonina actual diu molt d’aquesta burgesia: per acció o per omissió.
El Cercle d’Economia, el del Liceu i l’Ecuestre, amb trajectòries diferents i trets fins i tot contraposats, són, però, la veu única i afònica d’un establishment decadent, arronsat, subaltern i sovint castellanitzat i ridícul. Al marge de les bones intencions de les persones que sovint no se sap ben bé per què -o precisament per això- dirigeixen aquestes entitats.
