Al llarg de la darrera dècada s’ha anat desenvolupant una successió de prohibicions de determinats models de negoci, principalment a la ciutat de Barcelona. Tot plegat va començar amb PEUAT: Pla Especial Urbanístic per a la ordenació dels Allotjaments Turístics – el que sovint s’ha anomenat “la moratòria hotelera”. El PEUAT prohibia de facto la creació de nous hotels a Barcelona i ho feia partint d’una impressió personal i amb un component ideològic evident: que a Barcelona ja hi havia prou hotels, i que tallar en sec el desenvolupament d’establiments turístics era la manera d’avançar cap a una ciutat més amable. Més enllà de reobrir el debat sobre si la realitat socioeconòmica i del mercat laboral de casa nostra ens permet menysprear el turisme com a sector d’activitat, i de si podem posar al mateix sac tots els tipus de turisme, el PEUAT va crear un precedent que amb el temps s’ha demostrat molt perillós: potinejar les normatives urbanístiques i ordenances per tal de prohibir la implantació dels negocis i comerços que no ens agraden.
Com que el PEUAT va colar i els hotels es van resignar a implantar-se a la franja de L’Hospitalet o a reconvertir-se en altres tipologies d’establiment no prohibides, com residències d’estudiants o pisos de luxe gestionats per una marca hotelera, el modus operandi es va anar replicant. La següent víctima va ser el famós museu Hermitage: el debat va defugir la discussió sobre si urbanísticament s’ajustava o no a la regulació i va passar a centrar-se en si agradava o no aquest tipus de museu, tot incorporant el judici sobre el seu model de negoci i sobre les obres que s’hi exposaven enmig de les consideracions urbanístiques. Com que la conclusió va ser que no, que no agradava el model de negoci i que les obres que s’hi exposaven no feien prou goig, es va revocar també la llicència en aquest cas.
Més enllà d’unes setmanes d’atenció mediàtica, la carpeta de l’Hermitage es va tancar sense més estirabots, la qual cosa va validar de nou aquesta manera de fer. La següent víctima va ser la botiga de Torrons Vicens a La Rambla, que va ser precintada per l’Ajuntament. El regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, va afirmar en aquella ocasió que “mai més podria tornar a obrir una botiga d’alimentació a La Rambla” perquè el nou pla d’usos que havien desenvolupat considerava que n’hi havia un excés. En definitiva: la venda de torrons no havia passat l’exigent filtre dels comerços que agraden a la finestreta de llicències municipals, per la qual cosa calia eliminar-la. Aquesta qüestió, a diferència de l’Hermitage i de la moratòria hotelera, va acabar en derrota per a l’Ajuntament: avui la botiga està oberta – i, per tant, alguna cosa no encaixa en la lectura del pla d’usos que va fer el Sr. Rabassa a les preguntes de la premsa.
Tot i l’entrebanc dels Torrons Vicens, el “cherry picking” en l’implantació de nous comerços no va cessar. Els següents damnificats van ser, fa un parell de setmanes, els anomenats supermercats fantasma – botigues que no estan pensades per rebre clients a peu de carrer sinó perquè els veïns puguin encarregar la compra des de l’ordinador o telèfon mòbil, i se’ls porti a casa. Cadascun dels supermercats fantasma dona atenció a un radi d’unes quantes illes. És sa i legítim que hi hagi una discussió pública sobre els pros i contres d’aquest model de negoci, però sembla agosarat que el pla d’usos sigui una eina apropiada per prohibir per complet aquesta tipologia d’establiment.
Com que s’acaba la legislatura, el grau d’activitat del filtre de comerços que agraden a l’Ajuntament ha accelerat. Pocs dies després de llançar la prohibició dels supermercats fantasma, apareix una nova modificació d’un pla d’usos que aquest cop pretén prohibir l’obertura de nous supermercats i botigues d’alimentació a Ciutat Vella, així com d’oficines de canvi de moneda. També es precisa que no es concediran més llicències de fleca-obrador si aquestes van destinades a l’elaboració d’empanades o pizzes.
Si pogués escollir quin tipus de comerç vull als baixos de l’edifici on visc, no sé si escolliria una botiga d’empanades. No veig per què no. Però hi ha un perill evident en normalitzar que en pocs anys es pugui prohibir la implantació d’hotels, museus, torroneries, supermercats fantasma, botigues d’alimentació, oficines de canvi, obradors d’empanades i pizzeries. Permetre que el color polític de torn deformi la normativa urbanística per tal de filtrar els tipus de comerços que els agraden equival a obrir la porta a que el següent govern municipal tingui una llista totalment diferent d’establiments que els semblen bé, la qual cosa aboca a la ciutat a un estira-i-arronsa entorn de quins comerços estan permesos. Segur que és aquest el paper de les ordenances?
