Aquest 12 de maig els catalans estem cridats a les urnes per votar en les catorzenes eleccions autonòmiques des de la restauració de la Generalitat de Catalunya. Des de fa uns dies ja no es poden publicar enquestes, i els partits s’afanyen a fer els darrers actes de campanya electoral abans de la cloenda oficial que imposa la decimonònicalegislació electoral. També és moment de donar difusió als cada vegada més extensos programes electorals que els partits han anat fent públics en els darrers dies, i on anuncien i prometen una bateria de mesures en àmbits molt diversos, no sempre quantificades. Per descomptat, no totes les mesures son directament quantificables pel seu impacte, ni totes les mesures tenen una dimensió de caràcter econòmic que incideix sobre variables d’aquestes característiques, però no és habitual veure memòries justificatives de les mesures econòmiques.
L’Oficina d’Anàlisi de Política Econòmica dels Països Baixos (CPB, per les seves sigles en neerlandès) és un òrgan que forma part del Ministeri d’Afers Econòmics d’aquest país, però que té plena independència sobre els continguts i la recerca que dur a terme. Va ser fundada per Jan Tinbergen, guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel —conegut popularment com a Premi Nobel d’Economia—, qui també en fou el primer director. Entre d’altres, té encomanada la tasca d’analitzar els programes electorals dels principals partits que concorren a les eleccions per determinar els efectes de les diferents polítiques públiques proposades sobre indicadors econòmics com el dèficit públic, l’atur o la inflació.
En l’àmbit estatal, aquesta funció la podria fer perfectament la ja existent Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF). En l’àmbit autonòmic això consistiria en recuperar una proposta que no és nova. L’any 2013, l’informe de la comissió d’experts per a la reforma de l’administració pública i el seu sector públic, presidida pel catedràtic Guillem López-Casasnovas, va proposar la creació d’una instància pressupostària independent, tal i com també havia fet en el seu moment el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC).
Les funcions que se li atribuïen a la proposta eren les de garantir l’estabilitat pressupostària i la qualitat de la despesa pública mitjançant recomanacions al Parlament que podien esdevenir vinculants pel Govern i, en cas de desviar-se, aquest darrer hagués de justificar-ne el motiu.Més en concret, l’autoritat validaria les projeccions d’ingressos i despeses; controlar el seguiment de l’execució pressupostària; fer projeccions a llarg termini, en especial les relatives al compliment dels objectius de dèficit; fer seguiment del compliment de la normativa en matèria d’ampliacions pressupostàries; o validar la memòria econòmica que ha d’acompanyar cada llei.
A aquestes funcions se li afegiria la d’avaluar de manera rigorosa l’impacte econòmic dels programes electorals. Els partits haurien de fer esforços per transmetre a l’autoritat les seves polítiques econòmiques d’una manera clara, minimitzant els escenaris on s’exagerin o s’infravalorin els beneficis i els costos. Els resultats serien publicats per l’autoritat d’una manera entenedora per l’electorat, que tindria al seu abast una comparativa de l’impacte econòmic de propostes similars entre les diverses formacions polítiques que es presenten als comiciselectorals. Els partits i candidats també podrien fer ús d’aquesta eina en els debats i durant la campanya, tenint la certesa que tots els programes han passat pels filtresde la mateixa institució i han estat sotmesos a una única metodologia d’anàlisi. De manera similar, els periodistes encarregats de fer les entrevistes als candidats també disposarien de més instruments per fer la seva tasca.
Tot plegat incidiria de manera positiva al rigor públic durant el període electoral posant al centre el realisme fiscal i el retiment de comptes en benefici de l’electorat.
