Aquest diumenge es celebraran les quinzenes eleccions generals del període democràtic. Es produiran en una data anòmala per l’exercici de la potestat discrecional del President del Govern de convocar-les de manera avançada i en un context d’elevada polarització que, segons la demoscòpia, podria portar un canvi en el color del poder executiu. En els dies previs a la votació és un bon moment per reflexionar sobre el contingut programàtic de les propostes electorals i la seva adequació amb el dret europeu. No és cap novetat que els nostres legisladors moltes vegades obliden que les mesures normatives que adoptin han d’ajustar-se en tot moment a les disposicions comunitàries.
Per exemple, el punt 84 del programa electoral de VOX diu que “exigirem la imposició d’aranzels als productes agrícoles provinents del Marroc amb l’objectiu que no copin el mercat nacional i europeu en detriment dels productes espanyols”. Qualsevol persona amb unes nocions mínimes de l’estructura institucional de la Unió Europea sap que els aranzels dins d’aquest gran mercat interior van ser totalment abolits, i que tot aranzel exterior respecte de tercers països de la UE es dur a terme de manera comuna, no pas de manera unilateral. És el que es coneix com Unió Duanera. Això garanteix que s’apliquin les mateixes regulacions i exaccions comercials a les mercaderies importades dins del territori de la UE que minimitzin les distorsions comercials interiors.
En aquest mateix sentit, els punts subsegüents del programa parlen d’una promoció dels productes nacionals en detriment dels forans mitjançant un seguit de mesures interiors i exteriors (una mesura que no és exclusiva d’aquest partit, i que sovint es pot escoltar per part de formacions de l’altra banda de l’espectre polític). En funció de com s’articulin, les polítiques enfocades a prioritzar productes nacionals en detriment de productes d’altres Estats membres podrien ser contràries a la consolidada jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Per exemple, en l’assumpte C-249/81 de la Comissió Europea contra Irlanda, el TJUE va considerar que aquest Estat va incomplir les obligacions dels tractats relatives a la prohibició de discriminació de mercaderies perquè va adoptar mesures en favor de la promoció de productes irlandesos. Aquestes mesures consistien en l’organització d’una campanya amb el lema “Compri Irlandès” (Buy Irish), iniciada amb un discurs del Ministre d’Indústria, Comerç i Energia d’aleshores, i on es marcava com objectiu “la substitució de les importacions per producció irlandesa, fins un 3% del total del consum privat”. Aquesta campanya, segons el TJUE, constituïa una “mesura d’efecte equivalent a una restricció quantitativa a les importacions”, que és justament el que prohibeix de manera taxativa l’article 34 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE).
Lluny de ser quelcom exclusiu d’un sol partit, la desobediència al dret europeu sembla una autèntica qüestió nacional. Segons el darrer informe de la Comissió Europea que monitora l’aplicació del dret europeu als països de la UE, relatiu a l’any 2021, Espanya és l’Estat membre amb més procediments d’infracció oberts, amb un total de 105, superant Itàlia, Grècia i Polònia. La mitjana d’infraccions dels Estats membres és de 69, cosa que situa Espanya un 52% per sobre. Fins a 48 d’aquests procediments ho son per incorrecta transposició o incorrecta aplicació de directives, 42 per una transposició fora del termini establert i un total de 15 per infracció directa de reglaments, tractats o decisions de les institucions comunitàries. Això hauria de ser un element rellevant de reflexió en la jornada prèvia a la votació, ja que lluny de vehicular-se a través d’un sol partit sembla una qüestió fortament arrelada en el funcionament de l’Estat.
