Un altre any, les xifres d’activitat turística a Catalunya en aquestes dates festives passades han estat òptimes per al sector. A tot arreu han fregat la plena ocupació. Si hi ha cap activitat que unifique totes les comarques, tant les de la costa com les de l’interior, és el turisme. Òbviament, aquesta especialització té els seus inconvenients, que han estat repetidament denunciats. Sovint, amb una vehemència incomprensible. De vegades, amb punts d’argumentació sensats i raonables. Una de les més repetides ha estat la de la saturació, que en el cas de Barcelona, a més, s’ajunta amb la crisi de l’habitatge i deriva cap a les llicències dels pisos turístics, una batalla que Ada Colau va mamprendre amb un gran entusiasme i que Jaume Collboni ha mantingut encara amb més decisió.
La imatge general del turisme en l’hegemonia ideològica que plana sobre Catalunya és nefasta. La majoria d’opinions que se’n publiquen la titllen d’activitat quasi parasitària, contaminant, insostenible i insuportable. Una imatge que contrasta frontalment amb la que en tenen, per exemple, les comarques d’interior, que, sense aquesta activitat, encara es despoblarien molt més. Les zones centrals desindustrialitzades, l’Ebre o el Pirineu quina alternativa tenen si volen mantenir un cert vigor econòmic i humà?
És curiós que un dels sectors més dinàmics del país, el vitivinícola, haja pres com a bandera de prestigi per als cellers l’enoturisme, un esquer que facilita l’aproximació dels productors amb uns consumidors que, d’una altra manera, no arribarien mai a entendre’n amb precisió les grans virtuts i la feina que justifica el gran esclat, mantinguda en les darreres dècades, dels vins catalans.
El turisme, doncs, equilibra en certa manera el territori i permet que l’altra Catalunya, més enllà de l’àrea metropolitana, puga subsistir sense recórrer a unes improbables ajudes públiques.
Tot això, no cal dir-ho, sense entrar en els grans detalls del sector. Quin percentatge del PIB representa i quin impacte té en les grans infraestructures catalanes, com ara el port de Barcelona o els aeroports. No només el del Prat. És cert que l’economia del país no s’hi pot decantar de manera absoluta. La dependència exclusiva del turisme com l’única activitat amb garanties d’ocupació ràpida i fàcil condemnaria l’economia catalana a la subsidiarietat i la sucursalització. Què més voldrien aquells que en aquestes darreres dècades han impulsat Madrid com la capital aspiradora i centripetadora de la gran empresa i de tots els poders econòmics i financers de l’Estat. Però és igualment cert que només des de la defensa del decreixement i des de posicions residuals en les opcions polítiques dels catalans es pot estigmatitzar el turisme com el gran enemic abatre.
El turisme -el turisme equilibrat- no és l’enemic. Les xifres d’ocupació turística que s’han fet públiques aquests dies són, doncs, una bona notícia. És desconcertant que calga defensar públicament obvietats com aquesta.
