Aquesta setmana s’ha presentat l’informe anual del Banc d’Espanya de l’any 2024, el primer sota el mandat del nou governador, José Luis Escrivá. El document marca un gir notable en el to i en les prioritats analítiques de la institució. Sorprèn, sobretot, l’absència gairebé total de referències crítiques al sistema de pensions, una qüestió que en els darrers anys havia ocupat un espai destacat en els informes anuals, amb més de 100 mencions en cada exercici (vegeu els de 2023 i 2022). Aquest any, les referències amb prou feines superen la vintena, i són d’un caràcter estrictament descriptiu.
La coincidència no és menor. Escrivá, abans de presidir el Banc d’Espanya, havia estat el responsable polític de la reforma de les pensions des del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. La mateixa reforma que, sota el mandat de l’anterior governador, Pablo Hernández de Cos, va ser objecte de crítiques per no garantir la sostenibilitat del sistema. Avui, la institució que havia advertit dels desequilibris estructurals d’aquest model sembla haver canviat sobtadament de criteri. En aquesta columna d’opinió ja hem analitzat en diverses ocasions els problemes vinculats les reformes en matèria de pensions sota el mandat d’Escrivá i el seu polèmic nomenament com a governador del Banc d’Espanya (per exemple, aquí, aquí o aquí).
Aquesta aparent desatenció arriba en un moment especialment delicat. Diversos organismes internacionals han mostrat reiteradament la seva preocupació per la trajectòria a mitjà i llarg termini de la despesa en pensions a Espanya, especialment després de l’eliminació del factor de sostenibilitat i de la revalorització automàtica de les pensions amb l’IPC. Sense mecanismes automàtics d’ajust i amb un finançament cada cop més dependent de transferències públiques, el sistema de pensions s’allunya progressivament de la seva sostenibilitat.
Tot plegat contrasta amb l’actitud mantinguda per la institució monetària fins fa ben poc, quan insistia en la necessitat de mesures correctores per contenir l’augment estructural de la despesa. Aquesta mena de viratge genera dubtes sobre si l’anàlisi econòmica està quedant subordinada a consideracions polítiques. Resulta especialment significatiu que l’informe inclogui una anàlisi sobre la qualitat institucional i la seva evolució en comparació amb altres països. Amb tot, costa de conciliar aquesta preocupació amb el fet que el nou governador hagi passat directament del Consell de Ministres a liderar una institució que hauria de mantenir una independència escrupolosa respecte del poder polític.
La publicació d’aquest document coincideix amb una crisi interna que està sacsejant la institució. El dia després de la presentació de l’informe es va conèixer la dimissió d’Ángel Gavilán, director general d’Economia del Banc d’Espanya. Es tracta del tercer alt càrrec que abandona el Banc d’Espanya des de l’arribada d’Escrivá, després d’Ángel Estrada (Estabilitat Financera) i Alejandro Álvarez (Serveis i Personal). Tots tres formaven part de l’equip tècnic que havia donat continuïtat a la línia d’independència i exigència analítica del mandat anterior.
Aquest conjunt de moviments genera un senyal preocupant sobre la independència del Banc d’Espanya. Una de les funcions fonamentals d’una institució d’aquest calibre és mantenir la seva veu pròpia, basada en l’anàlisi tècnica i aliena a les pressions polítiques. El valor de la institució rau, justament, en la seva capacitat de dir allò moltes vegades el poder polític no vol escoltar. Quan aquesta veu s’apaga o es modula al gust del govern incumbent, es degrada el rol del banc com a garant de la transparència i de l’avaluació rigorosa de les polítiques públiques.
La qüestió no és només si el Banc d’Espanya parla menys de pensions. És si ha deixat de fer la seva feina amb plena autonomia. La resposta, de moment, apunta en una direcció inquietant. Per tot això, caldrà seguir de prop no només què diu el Banc d’Espanya, sinó també què ha deixat de dir. El silenci també parla.
