Aquests dies han anat convergint decisions i notícies que afecten, de manera directa o inversa, el turisme a Catalunya. D’un costat, el govern acaba d’anunciar un acord amb Esquerra Republicana i els Comuns per augmentar la taxa turística. Aquest recàrrec comportarà que les tarifes que fins ara es pagaven a Barcelona s’apujaran exactament al doble. Un augment gens menyspreable. Per acabar d’amanir l’ensalada, els ajuntaments podran sumar-hi un recàrrec de quatre euros diaris, que en el cas de la capital del país arribarà als vuit el 2029, segons els districtes.
Això vol dir, per exemple, que aquell any un turista que s’allotge en un hotel de cinc estrelles a Barcelona haurà de pagar, a més, per cada nit que hi passe 15 euros, que serien 11’40 en un establiment de quatre estrelles i uns 10 en el cas dels creuers.
Totes aquestes quantitats poden semblar magres si les comparem amb el cost d’estada que han d’assumir aquests visitants, però sovint tant els hotels d’una certa categoria com els creuers ofereixen oportunitats en temporada baixa que molts turistes menys benestants aprofiten. Per a moltes d’aquestes persones deu euros diaris suposen una quantitat que cal tenir en compte a l’hora de fer tria. Algú podrà dir que no, que no hi fa res, que vindran igual, i algun altre hi pot adduir, a més, que d’alguna manera els turistes han de contribuir a pagar els serveis que fan servir i les incomoditats que han d’aguantar els barcelonins amb una invasió contínua i tan poc subtil.
Són punts de vista. Però al costat d’altres consideracions també s’ha de tenir en compte quants catalans treballen al sector serveis adscrit a l’activitat turística –300.000?–, que el sector ell solet representa el 10 per cent del PIB de Catalunya i que, si hi sumem l’aportació actual de l’aeroport de Prat i el port de Barcelona, aquesta darrera xifra es dobla.
No és poca broma. Qualsevol activitat econòmica suscita una molèstia. És igualment cert que l’economia d’un país s’ha de diversificar i que la concentració en un sector irregular en el comportament, perquè depèn de factors que no sempre són controlables, no és gens aconsellable. Per tant, castigar el turisme pot fer de filtre salvador. O no. O podria acabar portant un punt d’inflexió que, sumat a altres contingències ara no previstes, comportara canvis dràstics en tota aquesta activitat.
I encara hem de tenir en compte que, tot i que les taxes es graduen, sovint els primers a reaccionar en contra són els visitants amb menys recursos. Aquells que agraden tan poc, però que paradoxalment són els sectors que més diuen defensar les esquerres que més insisteixen en la imposició i la pujada de les taxes.
La notícia de l’acord sobre les taxes turístiques ha arribat de la mà d’un nou rècord: el que ha aconseguit un any més l’aeroport del Prat, amb més de 57 milions de passatgers el 2025. Un augment que s’ha concretat amb altres xifres als de Lleida i Girona. Catalunya mor d’èxit? Això sembla, pel que fa a l’èxit turístic. Però sobre quins fonaments? Amb la millor voluntat del món, l’aplicació de l’adjectiu “sostenible,” que tothom ha acabat convertint en epítet, pot acabar fent insostenible allò que es pretén millorar.
Siga com siga, els qui estan més ben pagats amb els turistes actuals i volen augmentar-los són els mateixos socialistes, perquè ha estat el govern de la Generalitat qui ha proposat al ministeri de Foment i a Aena l’ampliació de l’aeroport del Prat en uns termes que han estat rebutjats pels seus socis en l’acord de les taxes turístiques. Tot això no és contradictori?
Saben els socialistes per on i cap a on van? En tot cas, segur que el president de la Generalitat vol anar cap a l’aprovació dels pressuposts d’aquest 2026. Això explica moltes altres jugades, com ara l’acord de finançament amb Esquerra, que també beneficia Pedro Sánchez, i justifica el pacte d’unes taxes turístiques que no combina bé amb el projecte per al Prat.
Tot plegat dibuixa un full d’intencions erràtic i sovint contradictori. Salvador Illa aparenta ser un polític molt ferm i decidit quan explica el país que té al cap, però la política real i els pactes que es veu obligar a tancar el seu govern no apunten a la mateixa direcció. Catalunya és un país d’incoherències, però només podrà encarar un futur immediat, tan carregat d’incerteses, si les barata per congruències.
