El govern de Salvador Illa ha pres finalment una decisió que de fa anys reclamaven tots els representants de l’economia productiva –no fantasiosa– del país. La Generalitat ha detallat avui com serà finalment l’ampliació de l’aeroport del Prat. La proposta empomada i pactada amb Aena suposarà allargar la tercera pista uns 500 metres –600 totals asfaltats–, de manera que la reforma puga permetre augmentar la quantitat de vols intercontinentals amb avions de fuselatge ample, una petició que tots els sectors empresarials catalans arrossegaven de feia una dècada.
L’opció que ha pres el govern afectarà parcialment l’estany de la Ricarda i no alterarà el del Remolar. Per pal·liar aquesta afectació parcial, Salvador Illa ha recalcat que l’acord inclou actuacions compensatòries que milloraran “substancialment” altres espais naturals del Delta del Llobregat.
La reacció dels socis del govern i dels que conformen l’oposició no ha sorprès ningú. D’un costat, Esquerra i Junts han coincidit a exigir “més ambició nacional” o el “traspàs integral” del Prat. En realitat, més enllà del gest polític obligat, l’ampliació de la tercera pista no els pot incomodar excessivament. Ben al contrari. En primer lloc, perquè no l’han presa ells, que no es van atrevir a fer-ho quan governaven el país. S’estalvien el desgast social –escàs, però previsiblement persistent– que se’n pot derivar. I segonament, perquè les dues forces independentistes són partidàries –en tonalitats diverses– del creixement econòmic del país i tenen ben clar que l’ampliació de l’aeroport hi col·laborarà de manera efectiva. Fet i fet, el president Illa els ha fet la feina bruta. En tot cas, el que sí que haurien de tenir clar els dos partits independentistes és que resoldre litigis eternament ajornats pot acabar reforçant socialment i electoralment qui així ho decideix. Perquè hi ha molta més gent que celebrarà la decisió del que semblarà per les crítiques que s’escamparan a partir d’ara.
De l’altre costat, els renecs de la CUP eren ben previsibles. Només pot resultar una mica xocant que el rebuig dels Comuns haja estat tan matisata. Encara que els seus dirigents no s’han estalviat les crítiques a la proposta, no n’han fet bandera per a un enfrontament obert amb el govern. Resignadament, han conclòs que el projecte no reeixirà perquè “el tombaran les altes instàncies europees”. Potser sí i potser no.
El govern de Salvador Illa ha pres finalment una solució audaç, que pot resoldre d’una vegada la paràlisi permanent d’una solució que en un altre sentit –la combinació de l’aeroport del Prat amb els de Girona i Reus, per exemple–, hauria estat d’una efectivitat lenta i més dubtosa. Quan Illa ho ha decidit així vol dir que ha valorat la situació i n’ha apamat els pros i els contres. Qui n’eixirà guanyant, segur, seran els agents econòmics implicats que exigien solucions de fa anys.
Hi ha una darrera consideració. La inversió prevista no és res comparada amb les injeccions que ha rebut durant anys l’aeroport de Barajas, que és l’únic hub amb què Aena compta. Tota la xarxa espanyola de grans vols intercontinentals, que té un únic centre logístic, pot veure’s molt poc afectada. El govern de Salvador Illa ha tingut molt fàcil l’acord amb Aena per l’afinitat amb el de l’Estat i perquè el moment polític li és propici. En tot cas, aquesta inversió de l’operador aeroportuari espanyol podria quedar en poca cosa, perquè l’hauria d’acompanyar un canvi en la mentalitat de la gestió de l’espai aeri que ni tan sols s’insinua.
