El problema més feridor que han detectat els barcelonins -i bona part dels catalans- de fa alguns anys es diu habitatge. Els preus de lloguers, bàsicament. O els dels pisos de compra, amb unes hipoteques que tornaran a situar-se a la Unió Europea dins els mínims que els han estat habituals, però que en els darrers anys han suposat petits terrabastalls per als propietaris.
És un problema de percepció real, justa, però que admet alguns matisos, unes altres perspectives que ajuden a entendre’l. Considerar el preu dels lloguers un drama únic equival a centrar la qüestió en un aspecte només. Els referents que ara podríem consultar en altres grans capitals europees no són gaire diferents o, segons on, multipliquen el drama barceloní. El problema -el problema en el nostre cas- és allò que els converteix en un tràngol angoixós. Per exemple, el nivell dels salaris. Amb els mateixos preus de lloguer però amb uns sous més pròxims a la mitjana de les altres grans ciutats que ens poden servir de referència, la percepció seria una altra de ben diferent. Una persona que cobre mil cinc-cents euros nets a Barcelona, per exemple, necessita quasi tot el seu sou per viure en un pis més o menys raonable. Si aquesta persona en cobrés tres mil -que no és un salari desbaratat en els Estats punters de la UE-, la sensació que li causaria el lloguer no seria tan dramàtica. Si el compartira, a més, tot semblaria una mica més raonable.
El perquè de l’augment del preu irrefrenable dels pisos a Catalunya no s’explica només amb una causa. És precisament aquesta complexitat la que dificulta aconseguir trobar-ne solucions simples. “El totxo” ha estat en les darreres dècades el refugi de l’estalvi o de la inversió de moltes economies mitjanes, que han fugit dels fons d’inversió o d’altres opcions més concretes per desconeixement o desconfiança. Si la propietat immobiliària ha estat un recurs fàcil per a les economies domèstiques més solvents, també ho ha estat per a inversors amb moltíssims més recursos i menys escrúpols.
Generalitzar, en aquest sentit, és un error que ens pot condemnar a no apamar bé el problema o a equivocar-se en les possibles solucions, Si tots els pisos de lloguer de Barcelona foren propietat de grans tenidors o de fons voltors, resoldre la qüestió podria generar tensions en el mercat inversor, però seria relativament simple. Quan una acció esquemàtica en aquesta direcció afecta milers de petits inversors, més cautelosos, que poden respondre replegant-se o venent-se la propietat, la situació és absolutament diferent.
És exactament això el que està passant ara. Primerament va ser una llei aprovada pel Parlament que fixava els límits dels lloguers. Aquesta llei va ser suspesa pel Tribunal Constitucional, que va determinar que qui en tenia la competència era el Parlament espanyol, però després va ser recuperada pel Congrés i ara ha estat restablerta quan la Generalitat l’ha emmarcada dins el nostre cas concret. Llogar ara amb aquests condicionants s’ha convertit en una alternativa més galdosa per als petits inversors, que, diguen el que diguen, no són especuladors freds. Si, a més, hi afegim les terribles dificultats que comporta haver de fer front judicialment a una situació d’impagament o d’ocupació fraudulenta, es pot entendre de manera implacable per què el mercat es retrau i l’oferta disminueix de manera dràstica. Menys oferta de lloguer i més oferta de venda.
Ningú no diu que hi ha d’haver un marc legislador que regule els excessos del mercat. El que no s’ha demostrat -amb els fets, no amb les bones intencions- és que la intervenció legislativa o reglamentària que fins ara s’ha perpetrat en aquest àmbit siga l’adequada. Pels resultats, s’ha de pensar que ha estat més aviat al contrari.
Resulta poc creïble pensar que les promeses de l’actual govern de la Generalitat puguen contribuir a encarrilar definitivament el problema. Els 50.000 pisos del president Illa -que ja veurem en què quedaran- podrien suscitar, a més, un efecte crida perniciós si no se’n regula bé l’adjudicació. No serà gens fàcil.
Afirmar a l’entrada del 2025 que el preu dels lloguers -de l’habitatge, en general- continuarà sent el gran problema del nou any no és un presagi. És una estrofa de la cançó de l’enfadós.
