La simplificació del món perpetrada per mentalitats simples i intransigents facilita les falses etiquetes. Des que a finals dels anys 70 alguns teòrics econòmics van definir la nova política que després representarien amb noms concrets Margaret Thatcher o Ronald Reagan com a “neoliberalisme”, el nom s’ha escampat com a epítet adjudicat a qualsevol política o dirigent polític considerat de dretes. “Neoliberal”, doncs, de manera estúpidament frívola, s’ha identificat a “capitalista” o encara pitjor, a “pervers”. Tant “neoliberal”, doncs, era Reagan, com els dos Bush -pare i fill- o Donald Trump.
Però, què defineix, fora del catecisme i amb un mínim de rigor, el concepte “neoliberalisme”? Res, per exemple, que tinga a veure amb l’actual president dels Estats Units. El neoliberalisme, tal com ha estat definit en la doctrina econòmica posterior, defensa la mínima intervenció de les administracions i els organismes estatals sobre l’economia. Considera que l’augment de la riquesa queda determinat per la màxima llibertat de la iniciativa privada. Tant dins com fora dels països. En aquest sentit, doncs, propugna la màxima obertura comercial internacional i fomenta els tractats de lliure comerç com a garantia de progrés per a totes les parts.
Òbviament, com totes les teories, aquesta filosofia econòmica i comercial ha estat discutida, qüestionada. I els seus resultats, criticats des de mols altres punts de vista. L’encert o l’error de les polítiques econòmiques de Margaret Thatcher com a primera ministra britànica -els canvis profunds que va implicar per a les estructures productives del país- encara enfronten els seus detractors i els seus defensors.
Però, siga com siga, Donald Trump pot ser qualsevol cosa menys “neoliberal”. Així el van titllar quan va despuntar en política analistes i periodistes del nostre rodal. I no. Trump ni tan sols és liberal en el sentit tradicional del terme, dins el cànon clàssic que va desgranar Adam Smith. Caldria demanar, doncs, més rigor en la semàntica dels falsos prescriptors al nostre país.
Què és Donald Trump no és pregunta fàcil de respondre sense reduccionismes interessats. El trumpisme mereix una atenció que en facilite l’anàlisi. Susceptible de modificacions, pel caràcter mutant del seu referent. D’entrada per aclarir-ne les actituds, es pot pensar que Trump és un gran reaccionari -fins i tot un xenòfob-, partidari de solucions dràstiques i ràpides per a problemes complexos que sovint la política actual -la que practiquen els seus rivals- no sap com resoldre i deixa enquistar.
L’actitud de Trump en política pot ser interpretada també com “nacionalista”, un epítet que els seus seguidors substituiran pel de “patriota”. Dir-ne “populista” també pot resultar excessivament simplificador, perquè pot dissuadir d’aplicar-hi anàlisis més acurades. L’actual president dels Estats Units cultiva també la doctrina de l’execució ràpida, salvant les traves administratives o legals amb driblatges contundents.
Segons la dita vella, infants i orats diuen les veritats. Donald Trump diu sempre el que pensa, sovint de manera espontània i temerària, un estil que destarota els seus assessors, que miren després d’intentar estanyar-ne les conseqüències amb poca traça i menys fortuna. Sobretot, perquè el mateix Trump ja s’encarrega de contradir-los l’endemà mateix.
En aquest segon mandat presidencial Donald Trump sembla haver après del passat que encara ha de ser més accelerat, més espontani, més expeditiu. Només en uns dies ha causat més daltabaixos que en en tota la seua etapa anterior. Les borses mundials tremolen cada vegada que bada boca. Trump combina una doble línia d’actuació prioritària: els suposats interessos comercials dels Estats Units i el control de la immigració i del tràfic de drogues -del fentanil. Això, acompanyat i adobat amb una inèdita política exterior que modifica la que havia perpetrat anteriorment. És aquesta lluita contra la immigració -bàsicament, mexicana i sud-americana- i el fentanil, la que li ha facilitat l’excusa per castigar amb aranzels tant el Canadà com Mèxic. El Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica de l’any 90 i la seua modificació posterior el 2020 ja són paper de fumar.
Afirmen alguns analistes que les imposicions aranzelàries de Donald Trump a Canadà, Mèxic, Europa i Xina són només una tàctica intimidatòria per aconseguir millors condicions en les relacions comercials amb aquestes zones. Potser sí. O potser el president dels Estats Units vol anar més enllà i intenta definir un nou marc d’intercanvis de productes i mercaderies, amb unes noves condicions, que, per efecte dòmino, poden acabar afectant tot el món. Unes noves condicions que el president considera que, no només que beneficien el seu país, sinó que Estats Units es mereix. Trump treballa per l’hegemonia en tots els àmbits dels Estats Units. No se n’amaga. Defensa aquesta posició de manera dràstica, agressiva. La simpatia moral que arguïa Adam Smith li és un fòssil.
En tot cas, les decisions de Trump tindran uns efectes encara indeterminats que poden resultar perniciosos per al creixement de totes les economies. També per a la dels Estats Units. I el que és indiscutible és que la seua política és radicalment contrària a la que va definir el liberalisme al segle XVIII i al XIX, i se situa als antípodes d’allò que hem convingut a denominar “neoliberalisme”. Qui els ho havia de dir a aquells que encara el titlen de neoliberal?…
