Els darrers anys el mercat immobiliari ha estat molt convuls i, sobretot, ens ha plantejat una nova realitat: un Estat que trasllada les seves obligacions als particulars.
Efectivament, si ens fixem en les últimes lleis o decrets aprovats en relació amb la propietat i el mercat immobiliari, ens trobem que s’està obligant els particulars a complir les obligacions de l’Administració sobre el dret que tothom té a tenir un habitatge digne i adequat.
Crec que ningú pot estar en contra d’aquesta garantia i que tots estem d’acord que s’han de buscar els mitjans i, sobretot, destinar els fons necessaris per garantir-la, atès que vivim en un Estat social. Però, s’està plantejant i executant de la manera correcta?
Clarament, entenc que no. Hi ha una tendència clara i evident a traslladar aquesta obligació als ciutadans i, per fer-ho, no escatimen esforços a dictar lleis totalment intervencionistes amb el mercat, que generen una tensió creixent en el sector immobiliari.
Aquest desenvolupament normatiu no només es produeix des de l’Estat. A Catalunya, arriba al seu màxim esplendor, i en les exposicions de motius de la seva normativa ens trobem amb perles com aquesta: “…la progressiva reducció d’habitatges buits en els darrers anys s’ha vist contrarestada per l’absència de nova construcció, especialment d’habitatges assequibles promoguts per les administracions públiques. Aquesta situació ha generat un desequilibri entre l’oferta i la demanda…”
El legislador català sap perfectament que no està fent els deures, que no està destinant recursos ni aplicant polítiques per incrementar l’habitatge assequible. Però, en lloc d’actuar en conseqüència i destinar-hi diners, opta per imposar sancions i multes als particulars, traslladant-los aquesta funció.
I això no és just. Cal denunciar-ho i trobar una manera de revertir aquesta situació, perquè cada cop s’imposen més obligacions als propietaris, però no es compensa amb més drets ni amb el manteniment dels ja existents.
Ara fa just cinc anys que es va produir una pandèmia mundial que, evidentment, va portar moltes famílies a situacions límit en què no podien pagar el lloguer. Però la crisi va passar i, en lloc de retirar les mesures excepcionals adoptades, aquestes s’han mantingut. Fa cinc anys que estem batallant amb procediments judicials suspesos perquè l’arrendatari es considera vulnerable, i encara seguim igual, sense veure el final del problema.
La legislació i les mesures adoptades són cada cop més restrictives per al propietari. Quan deixa de cobrar un lloguer o veu que li han ocupat un immoble, no sap quan el podrà recuperar ni en quin estat li serà retornat. Estem tornant a una normativa arrendatícia de fa més de cinquanta anys, en què s’imposaven tantes condicions al propietari que només podia reaccionar de l’única manera possible: no invertint en el seu patrimoni. Això, lògicament, porta a l’envelliment del parc immobiliari.
Sembla que no s’adonen que, d’una banda, estan promovent l’accessibilitat i l’habitabilitat dels edificis i habitatges, però, de l’altra, en imposar tantes restriccions als propietaris, desincentiven la inversió. Si un propietari veu que no pot obtenir rendibilitat, no invertirà a millorar el seu immoble. És de sentit comú. Aquesta funció social de la propietat no pot significar que el propietari hagi d’assumir pèrdues.
Potser penseu que la solució passa exclusivament per imposar aquestes mesures de protecció als vulnerables, però no és així. Crec que hi ha mesures alternatives que podrien adoptar-se i que no serien tan costoses com la construcció d’habitatge assequible o de protecció oficial. Aquestes mesures alleujarien la tensió del mercat immobiliari, ampliarien l’oferta de lloguer i, en conseqüència, farien baixar els preus.
Per exemple, facilitar i permetre la transformació de locals comercials en habitatges. Si ens fixem en les nostres ciutats, veurem com molts locals estan tancats perquè el mercat ha canviat: ens hem acostumat a comprar en línia i ja no tant a la botiga del barri. Molts d’aquests locals tenen les característiques necessàries per convertir-se en habitatges, però el procés per fer-ho és excessivament complicat. A les Illes Balears ja han aplicat aquesta mesura, i estic segura que millorarà l’oferta immobiliària a l’arxipèlag.
Una altra mesura seria un major control sobre les persones que es declaren vulnerables. Estan fent realment tot el possible per revertir la seva situació? O, com que ja reben una o diverses prestacions, se senten còmodes i deixen de buscar feina? Tots coneixem casos de persones que porten anys en aquesta situació i ningú controla si intenten sortir-ne o promou la seva autosuficiència.
Aquestes dues mesures que proposo no són gens descabellades i aconseguirien reduir la tensió en el mercat immobiliari. Així, es podria continuar garantint la funció social de la propietat sense carregar tota la responsabilitat sobre els propietaris.
Per què els polítics no poden arribar a aquesta conclusió?
