La setmana passada vam analitzar les contribucions intel·lectuals i acadèmiques dels guardonats amb el Premi Nobel d’Economia aquest any 2025. Vam posar especial èmfasi en el paper de la innovació per garantir un creixement econòmic sostingut a llarg termini, i els factors que podien condicionar-la i incentivar-la. Avui ens centrarem en un element clau relacionat amb com Europa pot finançar aquest creixement i aquesta innovació.
A Europa no ens falta estalvi. El que ens falta és un bon mecanisme per transformar-lo en inversió productiva. Les famílies acumulen dipòsits, els bancs presten sobretot amb garanties hipotecàries, i les empreses innovadores, les que realment podrien fer créixer la productivitat, sovint no troben capital disposat a assumir risc. Mentrestant, als Estats Units, un projecte amb potencial pot trobar finançament en poques setmanes. La diferència no és cultural: és institucional. I es diu mercat de capitals. Fa anys que la Unió Europea parla de crear una Unió de Mercats de Capitals (UMC) que connecti millor els estalvis i les inversions dins del continent, però el projecte avança molt lentament. Tanmateix, les xifres recents mostren que aquesta podria ser una de les reformes amb més retorn econòmic de totes les que Europa té sobre la taula.
Un treball recent estima que, si els mercats de capitals europeus estiguessin realment integrats, amb regles comunes, més profunditat i un actiu segur europeu com a referència, el cost del capital cauria uns 50 punts bàsics. Això es traduiria en una inversió addicional de prop de l’1% del PIB cada any i un augment del nivell de PIB d’un 1,5% al cap de deu anys. Si, a més, aquesta inversió es concentra en R+D i innovació, l’impacte es multiplicaria fins al 4.5% del PIB.
Els economistes expliquen aquest resultat a través de dos mecanismes: l’efecte preu i l’efecte qualitat. El primer fa referència al fet que si hi ha més integració financera i un actiu segur europeu que redueix les primes de risc, el cost de finançar-se baixa. Empreses i governs poden invertir més perquè el capital és més barat. El segon és encara més interessant: un mercat de capitals integrat no només abarateix el crèdit, sinó que el dirigeix millor. Atrau inversors més especialitzats, millora la transparència i fa que els recursos vagin a parar a projectes amb més potencial de creixement. En altres paraules, la integració no només multiplica la inversió, sinó que n’augmenta la qualitat.
Així, la integració financera pot fer per la competitivitat europea el que la unió monetària va fer per l’estabilitat. És la diferència entre un mercat que finança el passat, crèdits hipotecaris i de circulant, i un que aposta pel futur: startups, transició verda, indústria digital o defensa. Però perquè això passi calen canvis concrets. En primer lloc, un actiu segur europeu, que serveixi de referència de preus i de col·lateral per a tot el sistema. Avui cada país emet el seu deute, amb riscos i primes diferents, cosa que fragmenta el mercat i encareix el finançament privat. En segon lloc, harmonitzar els procediments d’insolvència i les normes de transparència. A la pràctica, invertir en una empresa francesa o espanyola encara implica riscos legals i costos d’informació molt diferents. També cal diversificar les fonts de finançament: Europa depèn massa dels bancs. En canvi, els fons de capital risc són encara petits i poc integrats. Si la Unió reduís a la meitat la bretxa amb els Estats Units en inversió de venture capital, el PIB europeu podria créixer un 1,6% extra segons el mateix estudi.
Tot això són guanys reals, tangibles, però hi ha un punt clau: la integració dels mercats de capitals no es pot fer sense confiança política. Un actiu segur europeu implica una certa mutualització del risc sobirà. Harmonitzar insolvències exigeix cedir sobirania judicial. I la creació de productes d’estalvi paneuropeus toca sensibilitats nacionals en matèria fiscal i regulatòria.
Però potser és hora d’assumir-ho. Si Europa vol finançar de manera autònoma la transició ecològica, la digitalització i la seva pròpia defensa, no pot seguir depenent d’un sistema bancari fragmentat i del crèdit públic. Necessita un mercat de capitals profund, líquid i amb vocació continental. La Unió de Mercats de Capitals ha estat, fins ara, un projecte “tecnocràtic”. Cal convertir-lo en un projecte econòmic i polític de primer ordre, tan important com ho va ser l’euro. Perquè, en última instància, el que està en joc no és només com es finança Europa, sinó si Europa pot tornar a créixer per mèrits propis.
