Aquells que, com deia Manel Larrosa, “es pensen que Catalunya comença a Montjuïc i acaba a les Tres Xemeneies” tenen, avui, motius per plorar. El darrer informe Situació Catalunya de BBVA reconeix que el Principat començarà a perdre pistonada econòmica el 2026, en bona manera per culpa de Washington. El país és encara un oasi de creixement enmig d’una Europa deprimida -Espanya, sent justos, també ho és-. Però, a l’inrevés que els irreductibles gals, a casa nostra una aldea de dos milions d’habitants s’ha afanyat a ser conquerida abans de temps. La Gran Barcelona, per a pena dels àtics del Passeig de Gràcia, està més freda que la Catalunya que la fonamenta.
La malaltia que afecta Barcelona té molts símptomes; i igual que ancora l’economia local molt abans que s’aturi la resta del país, produeix hereus tiktokers argentins que surten de copes al barri “a on es parli menys català”. La capital que ha perdut la seva catalanitat és també la que s’ha entregat al “turisme d’alt valor afegit”; els congressistes, els estudiants de màster que volen veure el MoCo Museum i les famílies del mitjà oest dels Estats Units. La Barcelona castellanoparlant és la mateixa que la que no vol fer coses, vol vendre-les. La mateixa que és menys rica respecte de l’any passat que Lleida.
El mateix dia que BBVA ha alertat d’aquest fenomen, les dues bandes de la trinxera turística estan, curiosament, de festa. Els hotels ballen perquè cada dia atrauen més inversió, i els apartaments turístics legals (LOL) festegen que les famílies franceses i alemanyes tenen via lliure per aterrar a Barcelona. Una Barcelona cada dia més pobre, més desarrelada i més espanyola; a canvi d’una riquesa morta, coagulada, que es queda a les carteres inversores de gent amb -goita el tema- rendes massa baixes per pagar impostos de patrimoni.
La Barcelona contemporània està atrapada. Més, la Barcelona contemporània està segrestada; lligada de peus i mans pel model econòmic que s’ha autoimposat després de dècades de PSC i variacions blaves i morades. Si aquest país vol una capital rica, productiva; una ciutat social de valor afegit i redistribució, ha de renunciar a l’entrega a les elits extractives; les locals i les foranes. Pot haver-hi rics, què hi farem; però rics que ho siguin -i ho siguin més- amb aportacions a l’èsser social, i no amb robatoris imbricats a l’aparell econòmic. Una solució, curiosament, similar a la que busquen aquells que volen viure a la primera ciutat del seu país parlant la llengua del seu país. Ves per on.
