Fa uns dies la revista MIT Technology Review va publicar el seu rànquing anual “The Green Future Index”, en el qual s’ordenen setanta-sis nacions d’arreu del món segons el seu rendiment en el progrés cap a la descarbonització. La puntuació final es determina a partir de l’anàlisi de cinc vectors: l’evolució de les emissions de CO2, els avenços en transició energètica, l’adopció de pràctiques socials sostenibles, la innovació tecnològica en sostenibilitat i la promoció de política pública que fomenti la sostenibilitat. El rànquing global està encapçalat pels països nòrdics, amb Islàndia, Finlàndia, Noruega, Dinamarca i Suècia al capdavant – per aquest ordre. Espanya està en una respectable desena posició de mitjana, i de fet nou de les deu primeres posicions estan ocupades per països d’Europa física, a excepció de Corea del Nord que es troba en la vuitena posició. El cas d’Espanya es veu perjudicat per un mal rendiment a l’àmbit de la innovació tecnològica per lluitar contra el canvi climàtic, un fet coherent amb la crònica falta d’inversió en R+D que pateix el país.
El Green Future Index és una eina rellevant d’inspiració per a adoptar les millors pràctiques identificades arreu del món. Per exemple, es destaca l’experiment islandès pel qual s’ha deixat en mans d’un grup d’experts multidisciplinari l’elaboració d’una nova llei de simplificació de tràmits administratius per a instal·lar nous parcs eòlics. Alguns dels països sobresurten per iniciatives privades: a Suècia es valora positivament la col·laboració entre l’aeroport d’Estocolm i el gegant de la moda H&M, que ha portat a instal·lar un macroparc fotovoltaic d’enormes dimensions en paral·lel a les pistes d’aterratge que permet compensar una part significativa de les emissions de l’empresa de fast fashion. A Espanya es fa valdre la participació de particulars com a microaccionistes de projectes d’energies renovables, mentre que a França se li aplaudeix l’aposta per reconvertir el projecte de corredor energètic Barcelona-Marsella (BarMar) en un conducte d’hidrogen.
A la cua de l’Índex hi trobem potències petrolieres i països en desenvolupament: Iran, Algèria, Zambia, Qatar i Bangladesh. Les grans potències dels BRICS se situen a les posicions 38 (Brasil), 70 (Rússia), 50 (India), 27 (Xina) i 25 (Sudàfrica). En el cas de la Xina es valora positivament el seu desplegament renovable més àgil del que s’havia previst, fins al punt que el 2023 està a punt de trencar la barrera del 30% d’electricitat consumida d’origen renovable mentre que l’objectiu per a 2025 era que aquesta xifra fos del 33%, de tal manera que amb tota probabilitat s’assolirà abans d’hora. El mal rendiment dels BRICS posa de nou en qüestió fins a quin punt l’esforç per la descarbonització global és equitatiu, i com aquestes velocitats desiguals contribueixen a crear un clima de competència deslleial entre regions que aprofiten els menors costos de solucions energètiques i industrials menys curoses amb el medi ambient per incrementar les seves exportacions.
Aquest exercici de polítiques comparades també ens permet identificar patrons i, en definitiva, el “mínim comú denominador” entre els països més exitosos. Les receptes d’èxit són previsibles: un clima regulador que impulsi la substitució de combustibles fòssils per energies renovables, especialment en la generació d’electricitat; incentius fiscals per a la reducció de consum energètic (reforma d’edificis, millora de climatització), innovació tecnològica per a la indústria electrointensiva i mobilitat elèctrica i compartida. Els casos exposats permeten constatar que no hi ha una correlació estricta entre major renda i millor rendiment en sostenibilitat: Grècia es troba en millor posició que Suïssa i els Estats Units, per exemple. En definitiva, no hi ha secrets ni receptes màgiques per avançar cap a la descarbonització col·lectiva: és tan senzill com observar els líders i copiar-ne les polítiques públiques. El repte per a fer-ho és la fricció reguladora — un corpus legal massa dens i massa difícil de surfejar, especialment a Catalunya — i la fricció social — grups d’interès no necessàriament grans en dimensió però amb molta capacitat mediàtica —.
