Després de mesos de negociacions i d’enfrontaments que van culminar amb la petició per part dels independentistes catalans que Pedro Sánchez es presentara a una qüestió de confiança, el PSOE i Junts han arribat a un acord pel que fa a la delegació de competències en matèria d’immigració. Un acord que s’ha concretat en la presentació al registre del Congrés dels Diputats d’una proposta de llei orgànica, perquè aquesta delegació comporta aplicar l’article 150.2 de la Constitució.
Ara Pedro Sánchez i el seu govern hauran de passar el viacrucis habituals amb què el Partit Popular l’obsequia cada dia i, de manera més intensa, quan hi ha presumptes “cessions de la sobirania nacional” a l’independentisme voraç. La memòria del PP és curta i selectiva i els seus dirigents actuals -sobretot, l’ariet Ayuso- no es recorden de les horroroses concessions que José María Aznar va haver d’acceptar a Convergència i Unió per assegurar-se la investidura.
En tot cas, els brams de PP i VOX són habituals i quotidians. Més complex resultarà passar per les baquetes del tràmit parlamentari i comptar amb la majoria parlamentària necessària perquè la delegació arribe a concretar-se abans que no acabe la legislatura. Moltes vegades fa la impressió Sánchez subscriu aquests acords amb l’única intenció de passar els dies per empènyer la legislatura. I després els déus proveiran. O no.
L’acord entre el PSOE i Junts, més enllà de totes les consideracions polítiques -també de seguretat- que se’n desprenen inclou un punt d’impacte econòmic estricte. Segons explicita el pacte, “En contractacions d’origen, Catalunya és qui determinarà (amb les empreses i els sindicats) els perfils i el contingent de treballadors i treballadores estrangeres”.
La “delegació” de la competència és en aquest punt ambigua i poc ambiciosa. En cap moment la proposta de llei indica que serà la Generalitat qui entomarà directament la contractació d’aquests treballadors. Pel que se’n pot desprendre, el govern de Catalunya es limitarà a “determinar-ne” al de l’Estat “els perfils i el contingent”.
L’ambició és escassa perquè, com la pràctica ha demostrat amb escreix i reiteració, la política espanyola de contractació en origen -fa dos anys que el govern de Pedro Sánchez en va voler dir “migració circular” és un fiasco. Només resol alguns problemes puntuals i no aborda una qüestió tan determinant amb la decisió necessària. L’any passat tot just es van concretar 20.000 contractacions quan les necessitats del mercat laboral espanyol situen la xifra necessària en aquest àmbit entre 200.000 i 250.000 treballadors. És a dir, l’únic mecanisme de contractació regulat i solvent tot just garanteix el 10 per cent del total necessari. El gran problema que explica aquesta insolvència és que els tràmits per concretar els convenis són lents i complicats i, a més, s’han de definir a través de la petició de les empreses interessades.
La contractació en origen, si fora mínimament eficaç, podria ajudar a encarrilar una part de la immigració irregular que arriba a Espanya sense cap mena de control. Si realment els governants actuals es preocupen pels efectes socials d’aquest fenomen, haurien de començar a abordar-lo amb més fets i menys declaracions.
L’acord entre Junts i el PSOE, doncs, no garanteix aquest punt mínim i bàsic que té una repercussió tan intensa en el mercat laboral català.
