Uns dies enrere els Mossos d’Esquadra anunciaven que havien detingut tres persones intentant endur-se un carro ple d’aliments d’un supermercat de Solsona. Conjuntament acumulaven que 179 antecedents penals. En el debat polític sobre la multireincidència, aquest cas exemplifica un problema social que s’escampa i que contribueix, justament, a la sensació general d’inseguretat. La proliferació dels delinqüents reincidents fa plantejar-se per què no som capaços de retirar els malfactors dels nostres carrers tot enviant-los a la presó de tal manera que no puguin continuar turmentant els ciutadans de bé.
He d’admetre que he cercat la resposta a aquesta qüestió, però no he aconseguit treure’n l’entrellat. He demanat l’opinió de professionals del dret, de polítics de diferents àmbits i colors, i de gent vinculada al món de la seguretat. Cap d’ells m’ha sabut donar una resposta satisfactòria a la pregunta natural de per què hi ha tants delinqüents que eviten la presó. Un comentari recurrent és afirmar que les presons estan buides, que els prop de 9.000 presoners a Catalunya posen al límit la capacitat dels 14 centres penitenciaris que tenim. Una altra gent assegura que són els jutges, que per motius ideològics senten una gran reticència a l’hora d’enviar algú a la presó, perquè un càstig tan sever trenca la vida de qualsevol condemnat.
La manca de càstig per a lladres i per a agressors és una legalització de facto de la delinqüència, una situació que pot semblar estranya als europeus, però que és ben coneguda a altres indrets del món, com ara Amèrica Llatina. Allà és freqüent que la gent amb una mica de recursos visqui en barris privats que els aïllin de la inseguretat que l’Estat permet que imperi al carrer. La privatització de la seguretat es dona per suposada. A casa nostra comencem a veure certs passos cap a la mateixa direcció: càmeres de seguretat i sistemes d’alarma, tanques més altes i serveis de desocupació. Fins i tot veiem una creixent segregació espontània de la població per criteris renda i d’origen familiar: aquells que s’ho poden pagar es muden a zones on esperen aïllar-se dels perills presents en altres llocs del país o de la mateixa ciutat.
Una companya de feina vinguda de Llatinoamèrica m’explicava que al seu país vivia en un barri privat, però que la delinqüència era tan penetrant que conduir de nit implicava saltar-se tots els semàfors en vermell per evitar que els lladres s’abraonessin contra el seu cotxe amb la intenció de robar-li el mòbil o la bossa que pogués dur a sobre. Malgrat guanyar-se bé la vida, ella i la seva família van decidir emigrar a Catalunya cercant una vida més tranquil·la. Un cop aquí, s’ha adonat que la situació no és tan favorable com s’hauria imaginat. A més a més, la seva prudència natural d’algú que fuig de la delinqüència fa que vegi senyals d’empitjorament a cada titular de premsa i que exclami «això ja ho he vist al meu país».
La realitat és que el nostre problema de delinqüència no és una situació objectivament difícil de resoldre. N’hi ha d’altres que són molt més complicats: la sostenibilitat del sistema de pensions, la transició energètica, el rearmament militar, la carrera per dominar l’espai o fins i tot la crisi cultural i la pèrdua de valors. Tots aquests problemes requereixen un esforç titànic si els volem redreçar. Però la crisi de la delinqüència que patim no és materialment complicada: els nostres policies ja estan detenint una vegada i una altra les mateixes persones. Només cal ficar-los a la garjola i que s’hi quedin. Des d’allà dins ja no podran atemorir les seves víctimes.
