L’escena de la pel·lícula de Charles Chaplin El gran dictador en què un explícit Adolf Hitler juga amb una bola del planeta fins que la fa petar ha estat utilitzada sovint per definir nous personatges i noves situacions. Ara mateix també s’adiu al nou pretès titellaire del teatre internacional que és Donald Trump. Encara no és segur si serà ell qui rebente la pilota o la pilota qui el rebentarà a ell, però, en tot cas, el president dels Estats Units considera que pot jugar amb la humanitat sencera perquè amb aquesta intenció han estat creats la humanitat i ell.
Fa anys era difícil imaginar que la primera potència del món cauria en les mans d’un personatge infantiloide, grotesc i arbitrari. Un xiquet que necessita substituir el joguet quan se n’ha cansat i que s’encana amb les rabietes amb l’única pretensió de no deixar mai de ser el centre d’atenció.
Trump és absolutament imprevisible. En els actes, no en les intencions. Per això no és estrany que el president dels Estats Units retraguera al govern suec que no li haguera concedit el Premi Nobel de la Pau, apel·lant a una llista inacabable de mèrits pacificadors, i només alguns mesos més tard segrestara Nicolás Maduro i agredira el règim dels aiatol·làs a l’Iran.
Potser per Donald Trump tot això és d’una lògica incontestable, perquè, si socialisme és allò que feien segons quins socialistes, pacifisme deu ser allò que fa el president dels Estats Units.
En tot aquest deliri el repte de la resta del món més o menys civilitzat consisteix a avançar-se a les trumpades i a neutralitzar les conseqüències econòmiques que se’n poden derivar. I això no és fàcil. En el cas de l’actualitat immediata, una de dues: o Donald Trump no es podia ni imaginar quines serien les que es derivarien del seu atac a l’Iran o les sabia i les va menystenir, perquè considerava que no serien gens greus per als Estats Units.
Fins a quin punt els Estats Units són impermeables a una crisi energètica mundial? Els països productors de petroli se’n poden escapar. I no debades els mateixos Estats Units n’encapçalen la llista. El segrest de l’estret d’Ormuz per part de l’Iran i l’encariment del cru no ha de traure el son, doncs, a un autàrquic desbocat. Però la previsió es podria tornar agra si la crisi que se’n deriva s’allarga molt en el temps. Ni una economia tan sòlida com la nord-americana pot aguantar indemne les conseqüències d’una crisi que castigue les economies dels seus clients i proveïdors.
El desconcert es multiplica quan és Europa qui ha de reaccionar davant una crisi de la qual ningú es capaç de preveure la durada. El govern de Donald Trump i els seus portaveus porten setmanes anunciant que el conflicte es tancarà aviat. Aquest optimisme previsor, però, xoca amb les declaracions de les autoritats iranianes, que sembla que controlen la situació i que afirmen que la guerra s’acabarà quan els convinga.
El panorama incert ha fet augmentar el preu del gas i del petroli, una pujada que només ha estat compensada en una part d’Europa per la intervenció dels governs estatals. El govern espanyol ha reaccionat, per exemple, amb una sèrie de mesures, entre els quals la que pot semblar més eficaç és la rebaixa de l’IVA dels carburants. Òbviament, la incògnita es fa anguniosa quan es considera que la durada de la guerra podria disparar molt més el preus dels combustibles. En aquest supòsit la rebaixa impositiva ja no seria tan efectiva.
Hi ha analistes que critiquen aquestes mesures perquè consideren que beneficia les companyies petrolieres (?) i perquè denuncien que afavoreixen a tothom en la mateixa mesura. No queda clar que el preu del querosè d’un avió privat siga el mateix que el d’un automòbil de gamma baixa. En tot cas, segur que la rebaixa de l’IVA tranquil·litza més una economia modesta que les grans fortunes, per molta despesa que facen en calefacció o en transport.
Els pedaços que per ara hi han aplicat les autoritats de la Unió Europea tenen l’inconvenient que estan pensats per a crisis més o menys previsibles. Fins i tot controlables des de la pròpia implicació en els conflictes. No és el cas. Resulta commovedor que el comissari europeu d’Energia i Habitatge, Dan Jørgensen, recomane als estats membres que no rebaixen la fiscalitat dels combustibles. Com a alternativa, enumera una llista de mesures d’estalvi que comprén des de la reducció del límit de velocitat viària fins a l’ús del teletreball o la restricció dels desplaçaments en viatges d’oci.
Les autoritats europees menystenen la intel·ligència dels seus contribuents, que estalviaran a instància pròpia obligats per les circumstàncies i no perquè els ho recomanen elles.
Fins ara tot el que es proposa per a limitar els efectes de la crisi respon als patrons previsibles, convencionals i coneguts. L’angoixa, però, apareix davant la constatació que la política de Donald Trump i els efectes de les seues fogositats ni són previsibles, ni són convencionals ni són coneguts.
