En les darreres setmanes hem analitzat l’acord comercial entre els Estats Units i la Unió Europea, les seves implicacions energètiques, així com les conseqüències derivades de les tensions creixents de la guerra comercial amb la Xina. Quan Donald Trump va iniciar la guerra comercial amb el gegant asiàtic durant el seu primer mandat, molts van interpretar-ho com una reacció populista, una aposta per acontentar els treballadors industrials o una mostra més del seu rebuig a les regles multilaterals. Però potser el que vam veure era només la primera manifestació oberta d’un canvi estructural més profund: la tornada del comerç com a eina de poder geopolític.
Un nou treball de diversos economistes publicat al National Bureau of Economic Resarch (NBER) mostra que aquest ús estratègic del comerç té fonaments teòrics sòlids. Tradicionalment, els països grans imposaven aranzels per aprofitar el seu poder de mercat i millorar les seves condicions comercials. Però si, a més, valoren tenir aliats polítics —i estan disposats a premiar-los amb accés preferent al seu mercat—, aleshores l’aranzel òptim ja no és només una qüestió econòmica: és també política. L’aranzel esdevé una eina de seducció i de pressió. I amb aquesta nova motivació, els aranzels òptims augmenten.
En un món amb dues grans potències, com l’actual, el joc es complica. Tots dos actors volen atreure la resta de països al seu bàndol. Però el que fa una potència pot alterar el càlcul de l’altra: si la Xina apuja els aranzels als no aliats, pot fer que aquests busquin refugi als Estats Units, o viceversa. Aquestes interdependències fan que els aranzels siguin més volàtils i més sensibles a canvis geopolítics.
Aquesta nova lògica ajuda a entendre molts moviments recents: la fragmentació del comerç global, la proliferació d’acords bilaterals i regionals, i les limitacions creixents de l’OMC. També fa més comprensible l’obsessió de l’administració Trump per penalitzar les importacions xineses: no es tractava només de reduir el dèficit comercial, sinó de fer servir el comerç per redefinir aliances.
Aquest enfocament s’ha intensificat en el seu segon mandat. L’abril de 2025, Trump va anunciar un paquet aranzelari massiu que generalitzava l’augment de barreres comercials, incloent forts augments aranzelaris sobre les importacions xineses en sectors com l’automoció. Més enllà de la retòrica proteccionista, el paquet forma part d’una estratègia explícita de “reconfiguració d’aliances globals”. Fonts de la seva administració han vinculat clarament les noves preferències comercials al comportament geopolític dels socis: els països que s’alineen amb la política exterior dels Estats Units tindran “millors condicions d’accés”.
El treball dels autors va més enllà de la mera teoria i calibra el seu model de manera empírica. Amb això estimen fins a quin punt els aranzels poden respondre a motivacions geopolítiques. Per fer-ho, combinen dues fonts de dades: (i) d’una banda, els patrons de votació dels països a l’Assemblea General de l’ONU, que utilitzen com a mesura de l’afinitat política amb cada potència; (ii) de l’altra, la despesa militar dels Estats Units i la Xina, que interpreten com una aproximació al valor estratègic que aquestes potències atribueixen als aliats. Amb aquest enfocament, infereixen quins països estan “a la vora” de canviar d’aliança i quant valdria convèncer-los comercialment. Els resultats són clars: si els Estats Units actuessin com a única potència hegemònica, l’aranzel òptim seria del 22,6%. Amb la competència de la Xina, baixa al 12,4%, però segueix essent molt superior al que seria òptim sense les derivades geopolítiques. La raó? El comerç s’ha convertit en un mecanisme per construir aliances en un món fragmentat. I com més polaritzat és aquest món, més costós és mantenir l’obertura.
La globalització potser no s’està descomponent del tot, però sí que s’està reconfigurant: menys universal, més basada en blocs, i profundament condicionada per la geopolítica. De Trump a Biden, i de Washington a Pequín, el missatge és clar: el comerç ja no és només comerç.
