Aquesta setmana ha transcendit que la Comissió Europea ha ajornat la sanció a Google per abús de posició dominant en l’àmbit de la publicitat en línia mentre esperava concessions dels Estats Units en forma de reducció d’aranzels als cotxes europeus. La notícia hauria de preocupar-nos seriosament: l’aplicació del dret de la competència i la independència de la Comissió com a guardiana dels Tractats no poden quedar condicionades a aquest tipus d’interferències. És un precedent que erosiona la credibilitat institucional de la Unió Europea.
Des de l’inici del projecte europeu, la política de competència n’ha estat un dels seus pilars centrals. Els Tractats van confiar a la Comissió la missió de vetllar per unes regles comunes que protegeixin els ciutadans davant els acords entre competidors, els abusos de posició dominant i garanteixin mercats oberts i justos. Quan l’executiu europeu decideix ajornar una sanció per no incomodar Washington, el missatge és devastador: les normes no s’apliquen amb la mateixa fermesa si hi ha interessos comercials en joc. Tal i com advertia la Comissió Alemanya de Monopolis, es tracta d’un precedent alarmant per a la independència de l’enforcement europeu. Si avui la competència pot esperar per motius de negociació aranzelària, quin obstacle impedirà que demà es faci el mateix davant de la Xina o qualsevol altra potència?
El problema, per tant, va més enllà d’una multa concreta a Google. Posa en qüestió la idea mateixa d’Europa com a comunitat de dret. Mario Draghi ho expressava fa pocs dies amb aquestes paraules: “Al meu entendre, no se centra en els valors sobre els quals es va fundar la Unió Europea: democràcia, pau, llibertat, independència, sobirania, prosperitat i equitat”. La credibilitat de la Unió per defensar aquests valors depèn de la seva capacitat de fer complir les pròpies regles, encara que això resulti incòmode per a socis poderosos. Res no erosiona més aquesta capacitat que mostrar-se disposada a ajornar o suavitzar decisions sota pressió externa.
Tal com recordàvem fa unes setmanes, Donald Trump ha convertit la política comercial en una arma habitual. En un missatge recent, va amenaçar amb nous aranzels contra qualsevol país que apliqués regulacions digitals que ell consideri “discriminatòries”. La Unió Europea ha estat un dels objectius preferents, amb crítiques ferotges a la seva Digital Services Act —la llei que regula plataformes digitals i xarxes socials—, qualificada des de Washington d’orwelliana. Fins i tot hi ha hagut rumors de possibles sancions personals a funcionaris europeus responsables de l’aplicació d’aquestes normes. El missatge és clar: si Europa regula els mercats digitals segons els seus criteris, els Estats Units poden respondre amb represàlies comercials.
Davant d’aquestes amenaces, el pitjor que pot fer Europa és demostrar feblesa. El cas Google mostra com la frontera entre política comercial i política reguladora s’està esborrant. Però justament per això cal reafirmar una línia vermella: els Tractats no es negocien. Les normes de competència, igual que les normes mediambientals o de protecció de dades, són part essencial de la sobirania europea. No poden convertir-se en fitxes d’intercanvi en el tauler geopolític. Això constitueix un exemple sobre com la defensa de la sobirania europea no és una qüestió militar ni només energètica, sinó també jurídica i institucional.
Europa pot i ha de negociar aranzels i acords comercials, però mai a costa de deixar en suspens les seves pròpies lleis. Fer que el calendari o el contingut depenguin de les pressions de Washington és trair la confiança dels ciutadans i dels estats membres, i debilitar encara més la Unió de manera estructural.
