Hi ha línies vermelles institucionals que una democràcia madura simplement no pot normalitzar. Obrir una investigació criminal contra el president de la Reserva Federal dels Estats Units (Fed) i emetre citacions de gran jurat contra ell i contra la pròpia Fed, en un context de pressió explícita perquè abaixi els tipus d’interès, és un d’aquells episodis que sonen més a democràcies fràgils que no pas a l’economia que emet la moneda de reserva del món. No és un episodi menor ni una disputa tècnica sobre sobrecostos immobiliaris. És un xoc frontal entre el poder polític i una de les institucions clau de l’ordre econòmic global.
El cas, tal com ha transcendit aquests dies, pivota sobre una qüestió aparentment administrativa: la renovació del complex d’edificis de la Reserva Federal a Washington, pressupostada entorn dels 2.500 milions de dòlars, i la sospita que Jerome Powell, president de la Fed, hauria pogut “enganyar” el Congrés quan va explicar-ne els costos i desviacions pressupostàries. Però el punt políticament explosiu no és el formalisme del debat pressupostari, sinó el calendari i la finalitat percebuda de l’acció. Powell ha denunciat públicament, amb una duresa inusual en un banquer central d’un país desenvolupat, que l’amenaça de càrrecs penals és un pretext per condicionar la política monetària i forçar decisions alineades amb “les preferències del president”, no amb l’avaluació tècnica del mandat de la Fed.
Això és el que fa que l’episodi sigui tan greu. És evident que la rendició de comptes sobre la despesa pública és quelcom sa i desitjable; l’ús del dret penal com a palanca de coacció sobre una autoritat monetària és una cosa radicalment diferent. És la lògica, massa coneguda en països amb institucions febles, de fer passar una disputa política com si fos un assumpte estrictament judicial, per intimidar i disciplinar adversaris que no se subjuguen als mandats i interessos de l’executiu. Quan aquest mecanisme s’aplica al banc central el dany potencial és immediat. No només per a Powell, sinó per a la credibilitat del marc monetari.
Per això la reacció internacional ha estat tan inusual com el fet detonant. En una demostració extraordinària, els màxims responsables de grans bancs centrals, incloent-hi Christine Lagarde (BCE), Andrew Bailey (Banc d’Anglaterra) i també els responsables del Banc de Pagaments Internacionals, amb Pablo Hernández de Cos, han signat un comunicat conjunt afirmant “plena solidaritat” amb Powell i recordant que la independència dels bancs centrals és un pilar de l’estabilitat de preus, financera i econòmica.
Aquest suport, lluny de ser un gest corporatiu, constitueix una alarma de primer ordre. La independència del banc central no és un caprici tecnocràtic. És una salvaguarda institucional creada perquè la política monetària no sigui capturada per l’horitzó electoral. Hi ha una extensa literatura empírica que troba, en termes generals, una associació negativa entre independència del banc central i inflació, i també que millores d’independència s’associen amb descensos sostinguts de la inflació.
Però hi ha una dimensió encara més delicada: la Fed és una institució sistèmica global. Si es consolida la percepció que la Casa Blanca pot “judicialitzar” el conflicte monetari quan no obté el que vol, la prima de risc política s’infiltra en el preu dels actius.
Hi ha, finalment, un element de fons que ho empitjora. El mandat de Powell com a president expira el maig de 2026, tot i que podria continuar com a governador fins al 2028. Enmig d’aquest procés, qualsevol pressió penal no només afecta la decisió de tipus avui, sinó el relleu i la percepció que el pròxim lideratge pot ser seleccionat per docilitat política.
Si una democràcia vol ser-ho de debò, ha d’acceptar que hi ha institucions que no poden ser tractades com una extensió del govern. La Fed no és infal·lible, però si el desacord monetari es pot castigar amb fiscalia i jurat, el missatge al món és devastador. I és un precedent que no ens podem permetre.
